DOLORS MIQUEL ABELLÀ

Segons explica ella mateixa, Dolors Miquel va néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, va descobrir el paradís de l’escriptura: recorda perfectament el primer text que va escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre ella.
La seva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la seva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en ella l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d’altres moltes coses, tots els seus llibres.

El poema que us en llegim és:

MAMÍFERES AMB PUÇA

Jo, Déu, la mamífera,

miro embadocada l'Univers i les coses invisibles

i miro la puça que hi ha a la panxa de la meva gossa.

Em mirarà també ella així amb aquesta espiritual complaença?

Voldrà la puça aventurar la hipòtesi dels Universos Trismegistos?

Sentirà la puça, de sobte, un desig infinit d'amor i l'anomenarà Déu, Déu, Déu!

L'anomenarà Déu en un càntic des dels microbis que jeuen immòbils a la panxa de la puça

i cap avall i cap amunt fins a la meva mà, o més encara:

se sentirà la puça infinitament poderosa a la panxa de la meva gossa,

pensarà a destruir el bosc dels suaus, llargs pèls que la tardor arrenca i m'omplen el pis de volves?

Pensarà en una guerra nuclear?

Sentirà la puça l'occidentalitat del buit dels segles?

Anirà la puça al psicoterapeuta o al psiquiatra quan intueixi que és mirada per algú que mira?

Culparà son pare i sa mare d'aquesta neurosi o m'anomenarà Dea;

o el que és molt pitjor:

anomenarà Dea la meva gossa,

pensarà que és la filla de la meva gossa.

Es farà també preguntes tan estúpides com jo?

Crucificarà d'altres puces?

La meva reflexió d’avui porta per nom:

La meva reflexió d’avui porta per nom:

L'HOME COM A CENTRE DE L'UNIVERS O LA INFINITAT DE L'ESTUPIDESA HUMANA

La història de la humanitat, està farcida d’infinites mostres d’antropocentrisme. Un dels exemples més sonats n’és el mite grec de Narcís, segons el qual aquest jove de gran bellesa es va acabar enamorant d’ell mateix, fins al punt de suïcidar-se pel fet de sentir que aquell amor no li era correspost; fixeu-vos, doncs, quines fites tan elevades pot arribar a assolir l’estupidesa humana. De fet, el mite de Narcís és l’exemple de l’egoisme humà elevat a la màxima potència. Malgrat ser conscients, però, del fet que nosaltres, els éssers humans, i el nostre planeta, la Terra, som una ínfima part considerablement insignificant de l’Univers, continuem aferrant-nos a la idea que, a banda de l’espècie humana, en general, i de nosaltres mateixos, en particular, poques coses hi ha a la vida que tinguin més importància. I si no, que li preguntin a en Justin Biever, per posar un exemple d’entre la gran quantitat d’individus que se m’han acudit. Algú s’hauria d’encarregar d’explicar a la gent com ell, en què consisteix el món real per tal que el desencís no sigui tan catastròfic com el de Narcís. I és que de puces com ell, la panxa del món n’és plena.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 18 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.