Passa al contingut principal

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia.
A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja sigui fent referència explícita a l'obra poètica, o bé jugant amb l'estil del poeta homenatjat.
Fins ara, se n'ha publicat els següents poemaris: "Pentagrama", "Parella de negres", "Ròssecs", "Al cul del sac trobarem les porgueres", "Antídots", "Temps pervers", "In nuce. Antologia lírica", i "Camp clos=Campo cercado".
Per acabar, us expliquem que aquest poeta, llicenciat en Filologia Catalana, també és autor de diversos articles i llibres sobre la llengua i la cultura de la Franja oriental aragonesa. A més, s'ha encarregat de preparar i editar els dotze números de la col·lecció "Quaderns de la Galera", creada amb la intenció de donar a conèixer obres -narracions, novel·la, poesia, teatre- escrites per autors de l'Aragó catalanòfon i ha codirigit la col·lecció de poesia "Edicions Subcutà-nies".

Us n'adjuntem un poema extret de Parella de negres:

Si em pogués desfer del condicional
i deixar d'esmolar foscor
amb talls d'amargura
sabria segellar,
amb mà destra i silenciosa,
les hores sense fat
i amb lleugeríssima esma
comprendre
com s'ha de fer
per arraconar la ràbia.

Hèctor B[envingut]. Moret



T'estimo tant que t'odio.
T'odio tant que t'estimo.
Tant de bo et pogués deixar d'estimar,
car no t'odiaria.
Tant de bo et pogués deixar d'odiar
car no t'estimaria tant com t'odio.

Intento avançar però el teu nom ressona
dins el meu cap cada cop que els meus peus nuus
trepitgen el llac glaçat
en què anhelo endinsar-me.
Llavors, he de retrocedir i romandre
aferrada a la paret de l'abisme que s'obre als meus peus nuus,
mentre llengües de foc emergents del cor de sa pregonesa,
embolcallades per una veu greu que diu el teu nom de manera ininterrompuda,
malden per abrasar-me.

I així vaig passant els dies
intentant decidir si m'estimo més
morir entre flames
o bé viure en el més bell palau de glaç.

Esther Peiró



Emès per EMUN FM el dimarts dia 12 de juny de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri