Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat.
Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa.
Pàmias també ha estat un dels descobridors de la tradició literària de Ponent –Josep Estadella, Jaume Agelet, Màrius Tores...- i ha actuat de pont entre aquells i els més joves –Joan Barceló, Josep Borrell...-. Malgrat el gran coneixement que té de la tradició, Pàmias no s’hi aferra, perquè el seu interès cultural se situa en una concepció més cosmopolita.
En el conjunt de la seva obra poètica, Pàmias ha experimentat amb diferents fórmules expressives: elements surrealistes, formes clàssiques, altres de tradicionals, el llenguatge quotidià, un de més simbòlic... D’aquí que la seva poesia es pugui definir com un assaig formal, com un camí en evolució.
PARAULES
Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie.
Quan els cabells s'encrespen amb el vent de la por
-al terrat o a les golfes de casa, esbalandrades-,
la solitud, com una teranyina, segella
la boca. Amb balbuceigs o amb l'alena d'un crit,
demanem companyia; si no, la flama mor
en el buit. Aire fresc de paraules revifa
un caliu temorós. Asseguts a l'escó,
entaulem una tímida conversa,
mentre udolen a fora, en la nit glacial,
els gossos del trineu, per al darrer viatge.
Jordi Pàmias
Les paraules de Pàmias m’han inspirat la següent reflexió:
Paraules, que van i vénen,
durant el transcurs d’una conversa, sincera o cortès,
durant una classe de llengua, de biologia o de física,
o bé a través de les ones que voleien pel cel.
Moltes són les paraules que no volen dir res,
que es perden en l’aire però que necessitem,
car ens fan sentir que som vius,
que formem part d’un engranatge, d’un tot, del món.
Però el silenci creix amb el pas dels anys i la por dels vells,
i sembla que no hi puguem fer res.
Sents com tot calla?
No deixem que ens venci
així que s’atansi l’hora temuda:
seguem a l’escó i enraonem!
Emès per EMUN FM el dimarts dia 20 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada