divendres, 29 de juny de 2012

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal i com llegim a "Poetes contemporanis de Ponent" de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia.
A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja sigui fent referència explícita a l'obra poètica, o bé jugant amb l'estil del poeta homenatjat.
Fins ara, se n'han publicat els següents poemaris: "Pentagrama", "Parella de negres", "Ròssecs", "Al cul del sac trobarem les porgueres", "Antídots", "Temps pervers", "In nuce. Antologia lírica", i "Camps clos=Campo cercado".
Per acabar, us expliquem que aquest poeta, llicenciat en filologia catalana, també és autor de diversos articles i llibres sobre la llengua i la cultura de la Franja oriental aragonesa. A més, s'ha encarregat de preparar i editar els dotze números de la col·lecció "Quaderns de la Glera", creada amb la intenció de donar a conèixer obres -narracions, novel·la, poesia, teatre- escrites per autors de l'Aragó catalanòfon i ha codirigit la col·lecció de poesia "Edicions Subcutà-nies".

Us n'adjuntem un poema extret de "Parella de negres":

Si em pogués deser del condicional
i deixar d'esmolar foscor
amb talls d'amargura
sabria segellar,
amb mà destra i silenciosa,
les hores sense fat
i amb lleugeríssima esma
comprendre
com s'ha de fer
per arraconar la ràbia.

Hèctor B[envingut]. Moret

T'estimo tant que t'odio.
T'odio tant que t'estimo.
Tant de bo et pogués deixar d'estimar,
car no t'odiaria.
Tant de bo et pogués deixar d'odiar
car no t'estimaria tant com t'odio.

Intento avançar però el teu nom ressona
dins el meu cap cada cop que els meus peus nuus
trepitgen el llac glaçat
en què anhelo endinsar-me.
Llavors, he de retrocedir i romandre
aferrada a la paret de l'abisme que s'obre als meus peus nuus,
mentre llengües de foc emergents del cor de sa pregonesa,
embolcallades per una veu greu que diu el teu nom de manera ininterrompuda,
malden per abrasar-me.

I així vaig passant els dies
intentant decidir si m'estimo més
morir entre flames
o bé viure en el més bell palau de glaç.

Esther Peiró



Emès per EMUN FM el dimarts dia 12 de juny de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.


dijous, 24 de maig de 2012

ROSA FABREGAT I ARMENGOL

Avui tenim al Rima en So Ponent, la poeta Rosa Fabregat.
Extraiem de la pàgina de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (www.escriptors.cat) que va néixer a Cervera (La Segarra) el 1933 i va fer estudis de Farmàcia, especialitat en la qual es va doctorar i que la va portar a desenvolupar diverses feines.
No obstant això, ha estat la literatura l'eix al voltant del qual ha girat la seva vida creativa. El seu primer llibre, Estelles, va veure la llum el 1978 després de guanyar el premi Vila de Martorell de poesia, per la qual cosa podem dir que la seva obra comença a oferir-se al lector ja en plena maduresa.
Paral·lelament al seu treball poètic, desenvolupa també una intensa activitat narrativa, marcada per dues facetes principals: la seva valentia a l'hora d'enfrontar-se a temes polèmics, com ara a la seva novel·la La capellana (1988) i, d'altra banda, la seva afecció al gènere de la ciència-ficció, dins del qual ha publicat algunes obres.
L'obra de Rosa Fabregat ha estat traduïda a llengües com l'alemany, el castellà, el rus o l'anglès. També ha estat inclosa a nombroses antologies, d'entre les més destacadaes podríem esmentar Poetes contemporanis de Ponent (1999), Paisatge emergent (1999) i Contemporànies (1999).
La seva passió per l'escriptura, l'ha portat a col·laborar en publicacions periòdiques. Va ser habitual al Diari de Barcelona i en altres mitjans, com ara El Temps, Segre o Diari de Lleida en diverses èpoques. És membre de l'Associació d'Escriptros en Llengua Catalana, del PEN Club i de la Societat Catalana de Ciència-Ficció.

Aquí en teniu un poema:

BOIRA BAIXA
(Primer bri d'herba, I)
Quan hagis mort del tot
potser lamentarem, en públic,
amb compunció hipòcrita,
la mortalla de silenci
i el llac d'indiferència
en la qual, viva,
et vàrem submergir.
Llavors ja sabràs el secret
de l'enigma
que amaga tot poema.
Un dia
Veus joves foradaran l'aqüífer
On la tenien segellada,
i brollarà del teu pou artesià,
més nítida i viva que mai,
la teva llum.

Rosa Fabregat


Des del balcó guaito
i observo autòmats que es desplacen,
de manera decidida, als seus llocs de destí.
De vegades s'aturen,
es col·loquen la màscara de la hipocresia
i fan veure que s'alegren de la bona sort dels altres
o bé que en lamenten les desgràcies.
Aliens al món i a la vida,
es protegeixen amb la cuirassa de la ignorància
que els guarda del perill d'embogir per un excés d'empatia o de consciència.

Benaurats aquests pobres d'esperit
perquè d'ells serà el regne del cel de la feliç inconsciència.
Benaurats aquells qui malden
per garantir que tots puguem assolir aquest anhelat estadi.
Benaurats aquells qui s'abillen amb la vesta de salvadors.

I contra tota benaurança, rebel·lió!

Esther Peiró


Emès per EMUN FM el dimarts dia 22 de maig de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.




dimecres, 9 de maig de 2012

VÍCTOR VERDÚ MARTÍ

Avui al Rima en So Ponent, us parlem d'un poeta molt proper a nosaltres i col·laborador, també, del Versàtil: en Víctor Verdú.
Del seu poemari Pel camí de l'aigua, n'extreiem les següents notes biogràfiques:
Víctor Verdú i Martí va néixer el 12 d'agost de 1974 a Almenar (Segrià). Cursà estudis de música al Conservatori Municipal de Lleida i es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat de professor de música i de llengua i literatura catalanes, de corrector de premsa i d'organista a L'Art de la Troba, el grup que acompanya Xavier Baró. És redactor de la revista virtual de cultura El Tacte que Té i ha publicat poemes a les revistes Els Marges i Reduccions, als reculls col·lectius 6 poetes 94 (La Magrana, 1994, finalista del XXX Premi Amadeu Oller), Sac. Recull de textos (UAB, 1996), i Escriptors d'avui, escriptors d'aquí (Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, 2003). Ha participat com a organista als discs de Xavier Baró Flors de joglaria (Quadrant Records, 2006) i Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009).
L'any 1997 va publicar el seu primer llibre a Pagès Editors, Fur infern, guanyador del Premi Les Talúries de Poesia del mateix any. Pel camí de l'aigua és el segon llibre de Víctor Verdú que veié la llum l'any 2009.
D'aquest, precisament, és d'on n'extraiem el següent poema:

A Bego Ricart

Bosc de Bellaterra endins
vam topar-nos, no sé com,
la gropa obaga del món,
tova, fresca, esponerosa
de falgueres prehistòriques.
Va entrar-nos una gran por
de tan vivent, tan conscient
que semblava aquella massa.
Va brollar la teua boca:
-Potser estem morint, tu i jo?

I els versos del Víctor Verdú, m'inspiren la següent reflexió:

De sobte, em desperto
i no sé on sóc.
M'incorporo i, asseguda
a la soca d'una seca alzina,
tota jo m'esglaio
en percebre que
la seca soca
se somou.
Se somou la soca,
se somouen les fulles,
se somouen les branques
de tots els arbres del bosc
on em trobo immersa.
I tots junts,
en una dolça dansa dansada a l'uníson,
em xiuxiuegen paraules
que no acabo d'entendre,
mitjançant el balanceig de l'espessor dels seus cossos.
Tot al meu voltant
sembla cobrar vida
però jo tinc son, son
i, encara asseguda
a la seca soca de l'alzina surera,
m'arrauleixo i em submergeixo en un somni
en què dolces branques
d'espessos arbres
d'un frondós bosc
em xiuxiuegen paraules que no vull entendre
perquè només tinc son.


divendres, 13 d’abril de 2012

JOAN MARGARIT I CONSARNAU

El RSP d’avui, us atansa la figura de Joan Margarit, poeta ja consolidat dins la literatura catalana contemporània però, els textos del qual, sempre ve de gust recuperar.

Llegim a la seva pàgina web que “Joan Margarit i Consarnau neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, l’11 de maig del 1938, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de L’Ametlla de Mar.
El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.

Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.

L’any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col.legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent, instal·lant-se al carrer Sardenya de Barcelona, a tocar de la plaça Sanllehy. Allí neixen les seves filles Mònica, Anna i Joana, i el seu fill Carles.

Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escriu “Crónica”, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció “Ocnos”, de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, l’amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona”.


Avui, n’hem triat per llegir-vos un poema que podreu trobar dins el seu llibre “Aiguaforts”:


NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR

Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig

-aquesta fletxa d'ombra-

i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit

INJUSTA SENTÈNCIA

Les cartes d’amor ja jeuen al fons del darrer caixó

de la calaixera que hi ha a la nostra habitació.

Fa temps que no n’entren de noves

però encara ningú n’ha fet, d’elles, la seva literatura.

Injusta sentència i massa certa és la que

prediu que això és el que en quedarà del nostre amor

quan ja no ens resti res més a què aferrar-nos

i el dia es vagi fent més i més curt en l’horitzó que albiren els nostres ulls.

I més trist serà encara, aquell qui mai n’hagi escrites.

Ara que hi som a temps,

suquem la ploma al tinter, siguem prolífics

i fem que aquesta injusta sentència

esdevingui inesgotable literatura per al dia de demà.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 17 d'abril de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

JORDI PÀMIAS I GRAU

Trobem a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar filologia romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat.

Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa.

Pàmias també ha estat un dels descobridors de la tradició literària de Ponent –Josep Estadella, Jaume Agelet, Màrius Tores...- i ha actuat de pont entre aquells i els més joves –Joan Barceló, Josep Borrell...-. Malgrat el gran coneixement que té de la tradició, Pàmias no s’hi aferra, perquè el seu interès cultural se situa en una concepció més cosmopolita.

En el conjunt de la seva obra poètica, Pàmias ha experimentat amb diferents fórmules expressives: elements surrealistes, formes clàssiques, altres de tradicionals, el llenguatge quotidià, un de més simbòlic... D’aquí que la seva poesia es pugui definir com un assaig formal, com un camí en evolució.

PARAULES

Fer-se vell és callar i viure a la intempèrie.

Quan els cabells s'encrespen amb el vent de la por

- al terrat o a les golfes de casa, esbalandrades -,

la solitud, com una teranyina, segella

la boca. Amb balbuceigs o amb l'alena d'un crit,

demanem companyia; si no, la flama mor

en el buit. Aire fresc de paraules revifa

un caliu temorós. Asseguts a l'escó,

entaulem una tímida conversa,

mentre udolen a fora, en la nit glacial,

els gossos del trineu, per al darrer viatge.

Jordi Pàmias


Les paraules de Pàmias m’han inspirat la següent reflexió:

Paraules, que van i vénen,

durant el transcurs d’una conversa, sincera o cortès,

durant una classe de llengua, de biologia o de física,

o bé a través de les ones que voleien pel cel.

Moltes són les paraules que no volen dir res,

que es perden en l’aire però que necessitem,

car ens fan sentir que som vius,

que formem part d’un engranatge, d’un tot, del món.

Però el silenci creix amb el pas dels anys i la por dels vells,

i sembla que no hi puguem fer res.

Sents com tot calla?

No deixem que ens venci

així que s’atansi l’hora temuda:

seguem a l’escó i enraonem!


Emès per EMUN FM el dimarts dia 20 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

dimecres, 14 de març de 2012

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida.
L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional.
L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre, cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record, l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi.
Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta es dedicà a la narrativa [...] i, quan retornà al camp líric, ho féu amb un canvi d'estil que coincideix en el temps amb dos fets importants per a Josep Espunyes: d'una banda ha començat a passar llargues temporades a Peramola; de l'altra, s'ha produït un canvi de règim polític.
Així doncs, a Notes mínimes d'un paisatge (1987) la poesia ja no és utilitzada com una arma, sinó que ara l'autor se'n servirà per tal de fer un cant a la terra, al paisatge que l'envolta.
Des de fa un bon grapat d'anys, Espunyes, que es confessa un enamorat de la llengua, es dedica a la correcció de textos [...]. També ha estat col·laborador assidu de la premsa: Canigó, El Món, El Llamp, Pirineu Actual...

Del llibre Notes mínimes d'un paisatge, n'és el següent poema:

M'agrada ser, i alhora m'és temença,
al clos discret estatge de tothom:
fossar guarnit amb creus d'atàvic nom,
que cap poder no torna ni compensa.

A l'ombra dels xiprers, estreta i densa,
romanc negat d'escalf i de consol;
en el no-res s'esfuma ma semença,
tot mon passat esgavellat en pols.

Davant la fi d'aquest llegat comença
a batre'm els sentits un brec de dol;
em guanya indefectible la sofrença,

l'acerb turment de qui no pot i vol...
No tinc al plor basarda de partença,
sinó fatic de pèrdua i maldol.

Josep Espunyes

Per tant, des del meu punt de vista, cal omplir el buit:

OMPLINT EL BUIT

Diu el poeta
que li agrada ser al fossar
guarnit amb creus d'atàvic nom,
clos discret estatge de tothom.
És una visita que cal fer sovint
per fer memòria de qui som, de què som,
intentant, però, evitar caure en el buit fosc i pregon
de la incertesa i la futilesa del fet de viure.

És llavors quan neix la voluntat de fer-nos eterns,
quan trobem sentit als esforços esmerçats durant tant de temps
al conreu d'una terra que semblava erma, eixorca però que,
amb amor i dedicació, acabarà donant els fruits que tant desitgem.

I això, simplement, és el que ens ajudarà a sobreviure pels segles dels segles,
reflectits en els rostres d'aquells qui esperen rebre un món millor de com nosaltres l'hem trobat;
aquells qui deixaran un món millor de com ells l'han trobat.

Que així sigui.

Emés per EMUN FM el dimarts dia 13 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

MARIA MERCÈ MARÇAL I SERRA

Avui, al Rima en So Ponent, acollim la poesia de la Maria Mercè Marçal amb motiu de la celebració del dia de la dona aquest proper dijous dia 8 de març.
Considerada per molts una icona de la literatura feminista, aquesta escriptora d'Ivars d'Urgell que nasqué l'any 1952 i morí el 1998, segons llegim al web LletrA, fou poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudià el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on aviat conegué altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot, Jaume Medina...), amb qui el 1973 fundà "Llibres del Mall". Es casà amb Ramon Pinyol i hi visqué quatre anys. El 1976 guanyà el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes i es perfilà com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista. Al mateix temps, la seva lluita política en les darreries del franquisme es concretava en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenyà llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandonà. Inicià també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertirien en una de les teòriques més sòlides. El 1979 creà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordinà fins el 1985 i col·laborà en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic. Alguns dels seus poemes foren musicats per cantants de La Nova Cançó. El 1979 publicà Bruixa de dol, el segon poemari, que la convertí en una poeta d'èxit. El 1980 col·laborà en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra, però paulatinament es decantà per una militància netament cultural, i en la tasca de recuperació lingüística. El mateix any naixia la seva filla Heura i afrontà la maternitat en solitari. Esdevingué una experiència crucial que elaborà poèticament a Sal oberta (1982) [...] i a la segona part de La germana l'estrangera (1985).
Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recollí tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. Des de 1994 consolidà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitzà trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·laborà amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i establí relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.

Optem, avui, per llegir-vos-en alguns dels poemes més reivindicatius.
En primer lloc, la famosa Divisa que enceta el pemari Cau de llunes i que fa així:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Una altra Divisa, en aquest cas de l'obra Sal oberta, que reflecteix l'esperit de lluita de Marçal, és la següent:

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l'ona manqui
que m'assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m'embranqui, en temps d'hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!

I per acabar, el poema Vuit de març:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 6 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.