El RSP d’avui, us atansa la figura de Joan Margarit, poeta ja consolidat dins la literatura catalana contemporània, els textos del qual, sempre ve de gust recuperar.
Llegim a la seva pàgina web que “Joan Margarit i Consarnau neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, l’11 de maig del 1938, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de L’Ametlla de Mar.
El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.
El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.
Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.
L’any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col.legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent, instal·lant-se al carrer Sardenya de Barcelona, a tocar de la plaça Sanllehy. Allí neixen les seves filles Mònica, Anna i Joana, i el seu fill Carles.
Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escriu Crónica, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció Ocnos, de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, l’amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona”.
Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, l’amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona”.
Avui, n’hem triat per llegir-vos un poema que podreu trobar dins el seu llibre Aiguaforts:
NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR
Elles no t'abandonaran.Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
Joan Margarit
INJUSTA SENTÈNCIA
Les cartes d’amor ja jeuen al fons del darrer caixó
de la calaixera que hi ha a la nostra habitació.
Fa temps que no n’entren de noves
però encara ningú n’ha fet, d’elles, la seva literatura.
Injusta sentència i massa certa és la que
prediu que això és el que en quedarà del nostre amor
quan ja no ens resti res més a què aferrar-nos
i el dia es vagi fent més i més curt en l’horitzó que albiren els nostres ulls.
I més trist serà encara, aquell qui mai n’hagi escrites.
Ara que hi som a temps,
suquem la ploma al tinter, siguem prolífics
i fem que aquesta injusta sentència
esdevingui inesgotable literatura per al dia de demà.
Emès per EMUN FM el dimarts dia 17 d'abril de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada