Passa al contingut principal

DOLORS MIQUEL ABELLÀ

Segons explica ella mateixa, Dolors Miquel va néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, va descobrir el paradís de l’escriptura: recorda perfectament el primer text que va escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre ella.
La seva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la seva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en ella l’anar de les generacions de la carn.
D’aquests moviments subtils han nascut , entre d’altres moltes coses, tots els seus llibres.

El poema que us en llegim és:

MAMÍFERES AMB PUÇA

Jo, Déu, la mamífera,

miro embadocada l'Univers i les coses invisibles

i miro la puça que hi ha a la panxa de la meva gossa.

Em mirarà també ella així amb aquesta espiritual complaença?

Voldrà la puça aventurar la hipòtesi dels Universos Trismegistos?

Sentirà la puça, de sobte, un desig infinit d'amor i l'anomenarà Déu, Déu, Déu!

L'anomenarà Déu en un càntic des dels microbis que jeuen immòbils a la panxa de la puça

i cap avall i cap amunt fins a la meva mà, o més encara:

se sentirà la puça infinitament poderosa a la panxa de la meva gossa,

pensarà a destruir el bosc dels suaus, llargs pèls que la tardor arrenca i m'omplen el pis de volves?

Pensarà en una guerra nuclear?

Sentirà la puça l'occidentalitat del buit dels segles?

Anirà la puça al psicoterapeuta o al psiquiatra quan intueixi que és mirada per algú que mira?

Culparà son pare i sa mare d'aquesta neurosi o m'anomenarà Dea;

o el que és molt pitjor:

anomenarà Dea la meva gossa,

pensarà que és la filla de la meva gossa.

Es farà també preguntes tan estúpides com jo?

Crucificarà d'altres puces?

La meva reflexió d’avui porta per nom:

La meva reflexió d’avui porta per nom:

L'HOME COM A CENTRE DE L'UNIVERS O LA INFINITAT DE L'ESTUPIDESA HUMANA

La història de la humanitat, està farcida d’infinites mostres d’antropocentrisme. Un dels exemples més sonats n’és el mite grec de Narcís, segons el qual aquest jove de gran bellesa es va acabar enamorant d’ell mateix, fins al punt de suïcidar-se pel fet de sentir que aquell amor no li era correspost; fixeu-vos, doncs, quines fites tan elevades pot arribar a assolir l’estupidesa humana. De fet, el mite de Narcís és l’exemple de l’egoisme humà elevat a la màxima potència. Malgrat ser conscients, però, del fet que nosaltres, els éssers humans, i el nostre planeta, la Terra, som una ínfima part considerablement insignificant de l’Univers, continuem aferrant-nos a la idea que, a banda de l’espècie humana, en general, i de nosaltres mateixos, en particular, poques coses hi ha a la vida que tinguin més importància. I si no, que li preguntin a en Justin Biever, per posar un exemple d’entre la gran quantitat d’individus que se m’han acudit. Algú s’hauria d’encarregar d’explicar a la gent com ell, en què consisteix el món real per tal que el desencís no sigui tan catastròfic com el de Narcís. I és que de puces com ell, la panxa del món n’és plena.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 18 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris


  1. Hola,tus poesías me parecen muy interesantes.Me gusta en especial la manera de expresar tus sentimientos.
    Yo tambien tengo un blog de poesía.Te envio la dirección para que las leas y me comentes que te parecen:

    http://anna-historias.blogspot.com.es/

    Petons

    Anna

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna, estaré encantada de donar-hi un cop d'ull.
      Moltes gràcies.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri