Passa al contingut principal

TERESA COLOM I PICH

Avui al RSP us parlarem de Teresa Colom i Pich.
Nascuda el 1973, malgrat ser una poeta andorrana, la incloem al Rima en So Ponent ja que va néixer a la Seu d’Urgell. Es llicencià en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Durant més de vuit anys va treballar en una entitat financera, dedicant part del seu temps lliure a escriure. Després de guanyar l’any 2000 el Premi de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, el 2001 publicava el seu primer llibre, Com mesos de Juny. A finals del 2002 sortia el seu segon treball, La temperatura d’uns llavis. El 2004 deixava la seva feina de gestora de patrimonis en l’entitat bancària on havia estat treballant per dedicar-se a escriure. El 2005 publicava Elegies del final conegut i la darrera obra que n’ha vist la llum ha estat On tot és vidre, l’any 2009.

D’aquesta darrera, n’és el següent poema:

Caure de cop
en el pou de la ment,
lliscós com una víscera
i així d’humà.

Estranya al que faré després
–aixecar-me per continuar
com si caure fos una
impressió.

M’hi deixaria les ungles però en el descens res no té forma.
La consciència de la caiguda és la meva única solidesa.
Tot líquid per on m’escolo, però amniòtic
és massa dens perquè m’hi pugui ofegar.

Potser sí que la lucidesa ens fa mal però també ens ajuda a sobreviure:

POU
Per tal d’aconseguir aixecar-nos,
primer hem d’haver caigut.

Però no us penseu que tothom és capaç de reconèixer
que es troba dins d’un pou.
El pou t’embolcalla, t’aïlla,
et protegeix, t’hi sents segur,
lluny de les inclemències del temps,
lluny de la llum encegadora que et mostra un camí cap a l’horitzó,
de vegades infranquejable,
a voltes, difícil d’assolir.

-Ei! -et diuen- que aquí fora també hi ha món.
Però tu ja vius en el teu món de foscor,
de rutina, amb parets d’un gris pla que et reconforta.
Per a què eixir-ne si aquí ja ho tens tot,....o potser no?
Si no en surts, no ho sabràs mai.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 28 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

  1. La teva reflexió és molt profunda; amb una visió ampla del que està lluny de qualsevol pou. Felicitats, Esther! És un plaer reflexionar amb tu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri