Passa al contingut principal

JAUME PONT IBÁÑEZ

Llegim a la pàgina de l’AELC que Jaume Pont i Ibáñez neix a Lleida el 24 de març del 1947. És poeta i professor universitari. Va cursar estudis de Filosofia i Lletres i des de 1990 és catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Lleida, però també ha fet classes a les universitats de Nàpols, Poitiers, Illinois i Mar del Plata. La seva activitat literària es centra en la poesia, tant en la creació pròpia com en l'estudi de la tradició i les formes poètiques. El seu primer llibre, Límit(s), va veure la llum el 1976 a la desapareguda editorial El Mall. Des d'aleshores es converteix en una de les veus més autoritzades de la generació dels 70, amb llibres com Els vels de l'eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981) o Divan (1982), amb aquest últim guanya el premi Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre de València. Però amb Divan també clou un cicle de la seva poesia.
La seva faceta com a assagista i estudiós de la poesia comença el 1980 amb La nova poesia catalana: estudi i antologia. Escrita i elaborada amb J. Marco Jaume Pont desenvolupa una intensa tasca com a promotor de publicacions literàries, com ara els Quaderns de Ponent o la revista universitària Scriptura, de la qual és director. Així mateix han estat habituals les seves col·laboracions en premsa, a mitjans com l'Avui, Serra d'Or, La Vanguardia o Destino, entre molts altres.

Tot seguit, el POEMA XXI extret del llibre “Jardí bàrbar”:

XXI
DIREM AMOR
Direm amor.
I en la paraula
cega que ens anomena l’ombra
dibuixarem el somiar dels cossos.

La carn transfigurada.
Nua.
Talment aquella llum que precipita
l’esclat de foc i febre
als ulls devastats del moribund.
Sense saber on comença l’amor
i on s’acaba el tret de la follia.

I, després d’haver llegit part de la poesia d’en Jaume Pont, jo em pregunto...
quant de temps durarà aquest esclat de foc i febre?
Pensem que som eterns o, si més no, ho volem creure
mirant de fer-nos perdurables a través d’un instant de fusió
d’aquests cossos que ara habitem
però que acabaran posseïts per la fredor i la inèrcia:
simple matèria orgànica de camí cap a la imminent descomposició.
Com pot ser que el tot es torni en res? Potser perquè ve del no res?
De què estem fets? Què som?
Simple matèria animada per un instint innat de supervivència?
O bé una ànima envoltada de matèria per ajudar-la a sobreviure?
Fa dies que hi dono tombs:
quin sentit té viure si no és per assolir l’eternitat?
Algú m’ho pot explicar?

Emès per EMUN FM el dimarts dia 20 de desembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

  1. Jo només m'atreveixo a dir que l'únic sentit de la vida és VIURE, que l'eternitat, de la manera que ens l'han dibuixada la deixo èls àngels. El que a mi m'agrada és l'instant efímer de l'etern, el que duem dins de l'ánima arrelat fins i tot abans de néixer.

    Pilar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Pilar perquè la vida no és més que un cúmul de situacions, de fets, de sentiments que es van repetint i repetint indefinidament i que són els que la fan eterna: ens equivoquem, caiem i ens tornem a aixecar, tornem a repetir els nostres errors i també els dels altres i així anem fent per sempre i anem fent fins mai. Aquí és on rau l'essència de l'eternitat humana. Un petó!

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri