dijous, 17 de novembre de 2011

PERE ROVIRA I PLANAS

Llegim al llibre “Poetes contemporanis de Ponent” de Mari Pau Cornadó i Mercè Biosca que Pere Rovira i Planas nasqué a Vila-seca l’any 1947.

El 1973 es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i tot seguit va passar un any a París estudiant literatura i filosofia a la Universitat de Vincennes, on es va interessar especialment pel surrealisme com a plantejament vital –que no com a literatura. Actualment és professor de literatura espanyola a la Universitat de Lleida.

Per a Rovira la poesia i la literatura en general tenen, una funció cabdal, que és la de distreure o divertir el lector. D’aquí que entengui la poesia com una activitat “inútil” –en el sentit que no es pot usar amb finalitats pràctiques-; però precisament per ser “inútil” l’autor i el lector hi poden reconèixer una funció lúdica.

Li interessa que els personatges literaris dels poemes siguin possibles, factor que apropa poesia i vida i dóna a la poesia moderna un imperatiu d’autenticitat.

El poema que us en llegim és A una dama morta inclòs al poemari “Distàncies” de l’any 1981.


A UNA DAMA MORTA


-Los muertos están en ataúdes

-Y en fotografías...

J. Cortázar


Senyora,

molt avançada la nit de lluna plena

i respirant el perfum que ella deixa en els llençols,

li torno a escriure, ara que ja és morta

i, com un bocí de gel,

es perd en l’últim moviment del cos.


Sap? malgrat que la mort porta

la diferència absoluta, encara ens assemblem:

és fosca també la meva cambra

i el meu cor un grill absurd

que es podreix, com el seu, fingint que canta

himnes a la nit. Ens agermana

el fracàs: la seva sang

es coagula i l’amor

amb què contàvem fer-la viure

serà menjar pels cucs, com en el tòpic.


Fabricar somnis era fàcil,

en l’abraçada creure’ns immortals

i, com els déus, capaços d’escampar la vida

per les venes més arruïnades.

Però la mort, la seva ens ho demostra,

és més real que els somnis i el miracle

de l’abraçada només serveix per a viure,

no per a deixar de morir.


Germana,

doncs, en la mort, des de l’estèril

ajut que li oferia, l’amor total

a un cos que vostè va donar al món,

des de l’amor a la seva llavor i beneint-la,

permeti’m encara una il·lusió innocent:

que en el moment final de la gran por

va sentir una glopada d’alegria

i tingué divuit anys i estava enamorada

i anava a dinar amb ell.

EL DRET A DECIDIR

Encara que sembli paradoxal, no hi ha a la vida res de tan cert com la mort. Si una fita tenim segur que aconseguirem és la de morir-nos i, sense ni tan sols, haver-nos-ho plantejat, ni planificat, ni proposat. Vet aquí si n’és de fàcil excel·lir en aquesta empresa.
És per això mateix que, ja que jo també ho he de fer tant sí com no, fa uns anys (malgrat ser jove, encara) vaig decidir que seria jo qui decidiria el quan, el com i el perquè de la meva pròpia mort. Si ho hem de fer, fem-ho bé, vaig pensar, perquè si ni en això tenim dret a decidir, ja podem plegar la paradeta.

Malgrat tot, el motiu principal que em va empènyer a prendre aquesta decisió no va ser aquest, sinó un de molt més poderós: el pes a les meves espatlles del fracàs constant. Sí, això mateix, el fet de ser un fracassat i quan dic fracassat no vull dir en un únic aspecte de la vida, sinó en tots: el personal, el familiar, el professional,... Encara que sembli mentida, tot el que he fet a la vida ha estat cagar-la i mai més ben dit. Sóc l’antiheroi per excel·lència, l’antiMides, aquell que no transforma en or tot allò que toca, no, sinó en merda, tal com sona, M-E-R-D-A, merda!

Per això vaig pensar, guaita tu, aquí no puc fallar. És tan fàcil i tan cert que hom ha de morir... la gent ho fa cada dia i, la majoria, sense ni voler-ho. És evident, doncs, que en això no puc fracassar, no és pas tan difícil.

En aquell moment vaig començar a pensar en diferents maneres d’acabar amb la meva vida: per intoxicació de medicaments, penjat en un arbre, llençant-me a la via del tren,... Vaig trigar temps a triar la manera perquè en vaig estudiar tots els pros i els contres i, ja que només ho havia de fer un cop, volia tenir cura de tots els detalls. Que poc em pensava aleshores, que podria provar totes les maneres hagudes per morir i, inclús, inventar-ne de noves. I és que, fins i tot per això sóc desgraciat.

Visc amb la meva germana però el dia que em vaig prendre les pastilles era un cap de setmana en què ella havia marxat. No sé què es va descuidar que va haver de tornar a casa i allí em va trobar, just a temps per dur-me a l’hospital a fer-me un rentat d’estómac. Quan em vaig penjar del cirerer que tenim a l’hort, en plena nit, es va ensopegar que un matrimoni havia sortit a passejar, em va veure i va venir ràpidament a rescatar-me. El dia que em vaig decidir a estirar-me a la via del tren, tot esperant que passés, resulta que es va avariar i va arribar amb dues hores de retard; després d’estar una hora esperant, ja me n’havia cansat (de l’avaria me’n vaig assabentar més tard). La pistola amb la qual vaig intentar engegar-me un tret, es va encasquetar, i així, un llarg etcètera d’intents frustrats de morir. Qui ho havia de dir? Una cosa que semblava tan fàcil! Jo no m’he donat per vençut encara, però. Cada temporada se m’ha acut una manera nova d’intentar-ho. Això sí, si alguna vegada em trobes pel carrer i t’ofereixo l’arma que sempre duc a la butxaca, si’s plau, no ho dubtis i engega-me’l tu el tret. Un cop de mà, mai va malament i encara que no hagi estat obra meva, com a mínim, haurà acabat sent per decisió pròpia.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 15 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada