dimarts, 25 d’octubre de 2011

JOAN BARCELÓ I CULLERÉS

Segons llegim a la Revista Foragitats, “Joan Barceló i Cullerés que nasqué a Menàrguens, La Noguera l’any 1955 i morí a Barcelona el 1980, deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre i assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar. Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa, Balaguer i Barcelona, de les que se’n conserven quadres a la col·lecció familiar a Menàrguens. L’any 1975 desa els pinzells i es dedica exclusivament a la literatura i a l’activisme cultural.”

Us en llegim, avui el poema Plany de pedra inclòs en el poemari Pas de dansa, publicat l’any de la seva mort, el 1980.

PLANY DE PEDRA

Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
D'espectador, el ball m'és un esplai.
De ballarí, se'm torna glaç o foc.
Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l'engany:
pensar que és falsa excusa l'estimar.

Sento la música néixer d'un cel clar,
d'una nit dura al fil del temps d'antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.


BUIDOR EXISTENCIAL

Apago el despertador, definitivament, després d’haver estat més de mitja hora sonant cada cinc minuts. Em llevo a les vuit, com sempre, com cada matí. Aquesta nit, no he descansat gaire bé entre els llençols de seda natural que vaig comprar l’any passat durant les vacances, a Nova Zelanda. Sentia com si em punxessin, en comptes d’embolcallar-me suaument. Encara asseguda al llit, contemplo l’armari de fusta de pi massís treballat de manera exhaustiva fins arribar a l’avorriment que em provoquen aquells relleus tan carregosament barrocs. No sé pas en què devia estar pensant quan el vaig triar en aquell antiquari de Beirut.

Malgrat tot, finalment aconsegueixo desenganxar el cul del matalàs de làtex i faig pujar la persiana per deixar entrar els primers rajos de Sol que em fereixen la vista. I ara què? Començo per la dutxa o bé abans em preparo el primer cafè amb llet del dia? Ja tinc aquí plantejada la primera qüestió important d’avui, vés per on! Abans de decidir-me, però, entro a l’habitació del Robert. Encara dorm com un angelet i me’l miro atemorida, tot pensant quin serà el dia en què deixarà de ser tan il·lús com per no culpar-me de la inutilitat d’haver-lo dut en aquest món. I tinc por, precisament, perquè jo no sabré fer res més que donar-li la raó.

Ja és un quart de nou. Em sembla que avui al despatx, s’hauran d’espavilar sense mi. Torno a la meva habitació. Faig baixar la persiana i una dolça penombra inunda la cambra. Sec, un altre cop, sobre el matalàs de làtex i em deixo anar sobre els llençols de seda que m’embolcallen malagradosament. Tant me fa. Només vull dormir i no pensar en res.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 25 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

6 comentaris:

  1. Esther, et fa res si utilitzo els arxius de so d'aquestes lectures al meu blog: http://sala-delectura.blogspot.com/?

    ResponElimina
  2. Cap problema, Pilar. Gràcies a tu per l'oferiment.

    ResponElimina
  3. Gràcies!...Una altra cosa...Em pots enviar una foto, la que vulguis, per afegir-te com a lectora?

    ResponElimina
  4. Hola, Pilar. Perdona el retard. Molt bé, doncs, en busco una i te la passo, d'acord? Fins ara.

    ResponElimina
  5. Em sap greu no poder seguir tant quantg trobo i se'm ofereix amb el gust de vegades salabrós, altres endocint l'entorn. clamo al temps que em desvetlli el nou rellotge i fassi els instants mésfluits, llargs,que em donguin temps per escoltar... i aprendre. Gràcies del que oferiu. Anton.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies, Anton, pel teu comentari. Tant de bo tots poguéssim trobar-lo aquest rellotge màgic i és que, com més coses coneixem, més conscients som de la gran magnitud d'allò que ens resta per conéixer.
    Salut!

    ResponElimina