dimarts, 29 de novembre de 2011

ANTON SALA-CORNADÓ

Avui encetarem el Rima en So Ponent amb el poeta Anton Sala-Cornadó.

Per començar, us llegirem una informació biogràfica que hem extret del diari El Punt Avui i que diu així:

Anton Sala-Cornadó va néixer a Tàrrega l'any 1929.

Va estudiar peritatge químic i magisteri, i era un conegut poeta i promotor cultural català. L'any 1950 es va donar a conèixer en l'Antologia poètica universitària i va ser fundador de la revista clandestina científica Ictini a l'Escola Industrial. També va participar en les associacions cíviques Centre lleidatà, la Rosa de Sant Martí i el Club d'Amics de la Unesco de Barcelona. Sala-Cornadó va col·laborar activament en les revistes Ponent i Saba Poètica i en les emissores Ràdio 4, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Avui i Catalunya Ràdio. Les seves influències poètiques procedien de poetes com ara Joan Maragall o Salvador Espriu, que plasmava en obres com Aquest somni (1956), Poemes de l'estaquirot (1979), La vall dels ecos (1985) o La llum camina de puntetes per la carena (2002). En reconeixement a la seva tasca, la Generalitat de Catalunya el va guardonar amb la Creu de Sant Jordi, l'any 1998.

Morí el març del 2011 a Barcelona.

Del seu darrer poemari Deu anys i un dia, us en llegim:

El nostre amor de cada dia

Tinc poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
paraigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.

L’ETERNITAT D’UN MOMENT

Tot llegint aquest poema, m’ha vingut al record la descripció feta per un internauta d’una parella gran que cada dia sortia a passejar per la rambla d’una petita ciutat. Sempre el mateix trajecte, sempre l’aturada al mateix punt per contemplar l’entorn, sempre l’asseguda al mateix banc que els esperava impassible, cada dia a la mateixa hora. Tots dos, de bracet, amb pas lent però segur avançaven tot enfilant la recta final d’aquest trajecte tortuós de vegades, d’altres més planer, que els havia conduït fins aquest punt. Ja eren més de vuitanta els anys que feia que havien emprès el viatge però, malgrat les adversitats viscudes, els rostres reflectien la serenor, la complicitat i la felicitat d’aquells que han sabut estimar.

La Rosa i el Miquel, ara, ja no surten a passejar per la petita rambla de la ciutat. Ja no fan el trajecte de sempre, ni s’aturen per contemplar l’entorn que els enyora. Ara, la Rosa i el Miquel romanen asseguts al seu banc de la rambla des del darrer dia de tardor que van sortir a passejar. Allí els trobareu, per sempre més protegits pels braços del banc que el custodia, arraulits, recolzats l’una en l’altre, mans agafades i amb el somriure a la cara d’aquells que, amb la seguretat que els dóna el fet de tenir-se l’un a l’altre, decideixen emprendre junts la darrera passejada.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 22 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada