Passa al contingut principal

ANTON SALA-CORNADÓ

Avui encetarem el Rima en So Ponent amb el poeta Anton Sala-Cornadó.

Per començar, us llegirem una informació biogràfica que hem extret del diari El Punt Avui i que diu així:

Anton Sala-Cornadó va néixer a Tàrrega l'any 1929.

Va estudiar peritatge químic i magisteri, i era un conegut poeta i promotor cultural català. L'any 1950 es va donar a conèixer en l'Antologia poètica universitària i va ser fundador de la revista clandestina científica Ictini a l'Escola Industrial. També va participar en les associacions cíviques Centre lleidatà, la Rosa de Sant Martí i el Club d'Amics de la Unesco de Barcelona. Sala-Cornadó va col·laborar activament en les revistes Ponent i Saba Poètica i en les emissores Ràdio 4, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Avui i Catalunya Ràdio. Les seves influències poètiques procedien de poetes com ara Joan Maragall o Salvador Espriu, que plasmava en obres com Aquest somni (1956), Poemes de l'estaquirot (1979), La vall dels ecos (1985) o La llum camina de puntetes per la carena (2002). En reconeixement a la seva tasca, la Generalitat de Catalunya el va guardonar amb la Creu de Sant Jordi, l'any 1998.

Morí el març del 2011 a Barcelona.

Del seu darrer poemari Deu anys i un dia, us en llegim:

El nostre amor de cada dia

Tinc poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
paraigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.

L’ETERNITAT D’UN MOMENT

Tot llegint aquest poema, m’ha vingut al record la descripció feta per un internauta d’una parella gran que cada dia sortia a passejar per la rambla d’una petita ciutat. Sempre el mateix trajecte, sempre l’aturada al mateix punt per contemplar l’entorn, sempre l’asseguda al mateix banc que els esperava impassible, cada dia a la mateixa hora. Tots dos, de bracet, amb pas lent però segur avançaven tot enfilant la recta final d’aquest trajecte tortuós de vegades, d’altres més planer, que els havia conduït fins aquest punt. Ja eren més de vuitanta els anys que feia que havien emprès el viatge però, malgrat les adversitats viscudes, els rostres reflectien la serenor, la complicitat i la felicitat d’aquells que han sabut estimar.

La Rosa i el Miquel, ara, ja no surten a passejar per la petita rambla de la ciutat. Ja no fan el trajecte de sempre, ni s’aturen per contemplar l’entorn que els enyora. Ara, la Rosa i el Miquel romanen asseguts al seu banc de la rambla des del darrer dia de tardor que van sortir a passejar. Allí els trobareu, per sempre més protegits pels braços del banc que el custodia, arraulits, recolzats l’una en l’altre, mans agafades i amb el somriure a la cara d’aquells que, amb la seguretat que els dóna el fet de tenir-se l’un a l’altre, decideixen emprendre junts la darrera passejada.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 22 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri