dimecres, 5 d’octubre de 2011

EDUARD BATLLE I POMAR

Nascut a Lleida el 1974, és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Girona i ha estudiat Antropologia Social i Cultural. Professor de Filosofia en un institut d’educació secundària de Mollerussa, compagina aquesta tasca amb la narració oral per a infants i adults, activitat que va iniciar l’any 2000.
L’any 1996 va obtenir el IV Premi de Filosofia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs pel treball Consciència i societat. Ha publicat poemes en reculls diversos (Singulars d’un plural, La catalana de lletres, E-poemes).
Elogi del desassossec és el seu primer llibre de poemes i és d’on n’extraurem el que us llegirem avui.

VINDRÀS CAP A MI
Que torni jo infant i hi resti per sempre, sense que m'importin els valors que els homes donen a les coses ni les relacions que estableixen els homes entre les coses.
CASCADA

Vindràs cap a mi quan et cridi.
Indubtablement així ho faràs,
a poc a poc, una pas rere un altre,
com el que ets: un nen de la guerra.

I si he sigut derrotat fins ara
en les certeses mai trobades
aquesta és l'única que tinc i em salva.
Sé que vindràs, un cop i un altre,
tants cops com calgui,
enfrontat, si convé, al brogit
d'aquest món que no és el teu.

Però vindràs, ho sé del cert,
allà on sigui per ajudar-me,
encara que hagi crescut massa.
Aquesta és la certesa que em salva:
la teva mirada constant
de nen de vuitanta anys.


PENSAMENTS POSTPOÈTICS. Aquests són els pensaments i els records que m'ha evocat la lectura d'aquest poema d'Eduard Batlle:

LA PADRINA
Cara rodona, pell morena, camusa. Només es deixondeix quan parla dels records de fa setanta anys talment haguessin passat ahir mateix i, en aquell moment màgic, la felicitat torna a il•luminar-li la cara solcada pel pas del temps que també n’ha deixat la petja als seus ulls; uns ulls que cada cop es van fent una miqueta més i més petits rere les ulleres, però que encara espurnegen quan retornen els records d’infantesa i de joventut, curulls de riallades i despreocupació, al Carrer del Pati.
Aquest estiu som una més a la família; careta rodona, pell morena, camusa. La padrina s’hi emmiralla embadalida i la petita li retorna riallades curulles de despreocupació, reflex d’aquells anys passats que ja no tornaran més. Ara li toca a la petita: “I que bonica que és” pensa.
Amb aquest dolç record se’n va al llit. Ja no se n’aixecarà més.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 4 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

1 comentari: