dimarts, 21 de febrer de 2012

JOSEP MARIA NOGUERAS

Aprofitant l’avinentesa que fa uns dies el poeta local, Josep Maria Nogueras, va parlar sobre el seu llibre Quietud a la Biblioteca d’Almenar, avui ell serà el protagonista del Rima en So Ponent.
Nascut a Alguaire el 1969 però resident a Almenar, en Nogueras és llicenciat en filologia hispànica i actualment fa de professor de llengua i literatura castellanes en l’ensenyament secundari.
L’any 2008 obtingué el premi de poesia Maria Mercè Marçal per la seva primera obra en català, Tots els camins del vespre, però anteriorment ja havia escrit altres poemaris com ara Ida y vuelta, l’any 1997 o El tiempo de los árboles, el 2004, amb el qual obtingué el premi Internacional de Poesia Gerardo Diego, convocat pel Gobierno Cántabro, en l’edició del 2003. Posteriorment, el 2009 s’edità el seu darrer poemari, Quietud. A banda de tot això, Nogueras ha col·laborat en diverses publicacions, així com en diferents antologies.
El poema que avui n'hem triat per llegir-vos porta per nom, Records:

RECORDS
Arribaven de nit
pels camins dels afores.

Trucaven a la porta
i, en obrir-los,
un vent sobtat en forma de cançó
inundava la casa.

-Deixa’ls passar –em deies-: són records.

I llavors s’apropaven,
com un animal dòcil que busca la carícia.

Ara viuen dins nostre.
I cada cop són més.

I precisament pensant en els records, m’ha vingut al cap aquesta història:

UN BRI DE LLUM
-Hola àvia, com estàs avui?-.
La Gemma, sense esperar cap resposta, s’atansà a la Rosa de manera decidida amb un quadern a la mà esquerra mentre que amb l’altra, prengué una cadira que situà ben a la vora de l’àvia.
-Mira, veus què et porto?- li mostrà el quadern que duia a la mà, de quadrícula i amb tapes vermelles de pell. La Rosa adreçà la mirada lentament cap aquell objecte i l’observà com si fos el primer cop que el veiés. Somrigué. La Gemma, ara, ja estava avesada a la reacció de l’àvia malgrat el fet que al començament li havia estat molt dur acceptar que quan l’anés a veure ja no la cridaria mai més pel nom, ni la renyaria amb el seu espinguet pel pentinat o per la roba que dugués i, el que era pitjor, mai més no la tornaria a mirar amb aquells ulls inquiets que ja no existien.
Ara ja havia entès que simplement era una altra àvia aquella que es passava els dies asseguda rere la vidriera del menjador , intentant acaparar, encara que només fos un bri de llum de la que emetia aquell sol tímid d’hivern, mentre no perdia detall de tot el que passava allà fora, al carrer. Semblava que intentés esforçar-se al màxim per tal d’aconseguir retenir tot allò que al cap de cinc minuts ja no recordaria. Malgrat tot, el seu rostre no reflectia ni un xic d’angoixa, conseqüència inevitable de la total inconsciència en què vivia immersa.
Ella, però, aquesta àvia també se l’estimava, potser més i tot que l’altra, i per això mai podia estar-se d’amanyagar-la tendrament mentre obria el quadern vermell, cada tarda, quan l’anava a veure.
-Aviam....què llegirem avui? Què et sembla si recordem aquell dia que vam passar tots junts a la platja: el pare, la mare, el Joel, l’avi, tu i jo, eh?-.
Com sempre, l’àvia va fer que sí amb el cap i la Gemma començà la lectura tota engrescada, perquè el que més li agradava era veure com la Rosa se l’escoltava atenta i embadalida com si sentís explicar la història d’uns personatges desconeguts i llunyans però que semblava que li resultessin força simpàtics, influïda, segurament, per l’entusiasme amb que la Gemma li explicava les peripècies que aquell dia havien viscut tots plegats.
Cada dia, s’encarregava de llegir-li a la Rosa aquell petit fragment de vida que totes dues havien compartit i que formava part del quadern que juntes havien anat confeccionant d’ençà que li havien diagnosticat la malaltia a l’àvia.
I, com cada dia, la noia tancava el quadern, mirava l’àvia als ulls i li preguntava I ara a qui has de fer un petó ben gros, ben gros?. L’àvia, és clar, mai responia i era la mateixa Gemma la qui mentre l’abraçava pronunciava el seu propi nom.
Aquell dia, però, es va obrar el miracle. Per un moment, semblava que l’esperit de la Rosa de sempre hagués tornat a posseir aquell cos immòbil i empetitit per la malaltia i el pes dels anys acumulats; la reaparició d’aquells ulls inquiets la delataven. Va mirar-se la néta fixament i va dir amb un somriure d’orella a orella: A la Gemma!



Emès per EMUN FM el dimarts dia 14 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada