Passa al contingut principal

JOSEP BORRELL I FIGUERA

En Josep Camps i en Francesc Foguet ens expliquen que "Nascut a Lleida per una qüestió estrictament ginecològica" (Biosca-Cornadó 1993: 19), el mollerussenc Josep Borrell és, avui dia, un poeta que compta amb un llarg i ferm recorregut. Val a dir que en la seva persona conflueixen diverses facetes a banda de l'esmentada: la de docent; la d'activista cultural (ha estat director de la delegació lleidatana d'Òmnium Cultural i de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, cantautor amb el sobrenom de "Xerric"); la d'assagista, des de la qual s'ha encarregat de divulgar el patrimoni cultural ponentí (ha publicat llibres com ara Escriptors contemporanis de Ponent (1984), La Renaixença a Lleida, en col·laboració amb Paquita Sanvicén (1998), i ha editat i estudiat, entre d'altres, autors com ara Jaume Agelet i Garriga, Màrius Torres o Josep Vallverdú; i la d'articulista (cada dimecres trobem a la contraportada del Segre el seu article agut i incisiu, a la secció "Barra lliure").

Aquí en teniu el poema Rambla de tardor.

RAMBLA DE TARDOR
Sense peresa es despullen
els plataners de la Rambla
als nostres peus delerosos,
aquesta tarda d'octubre.
La branca borda suportarà el vent
que ens escampa la mirada
i els besos ens foragita.

!Que fugaç passa el reialme del verd
i emmudeix el piular dels estornells,
la tarda de la Rambla que ens passeja!

La lectura d'aquest poema em suggereix un altre pensament de tardor:

CAPVESPRE DE TARDOR
S’atansa l‘hivern:
el dia es fa més curt, poc a poc es va apagant i,
malgrat l’esforç de les potents bombetes que il·luminen els carrers
per suplir la manca de llum solar,
l’arbre va deixant anar totes les seues fulles, l’una rere l’altra,
sense resistir-s’hi, resignat,
tot confiant que un dia torni la primavera,
el sol s’amagui més tard
i les fulles tornin a néixer.
Ja han florit, també, les nostres branques
i n’han nascut els fruits que ens faran eterns.
Però quan penso que arribarà aquella primavera en què nosaltres ja no hi serem
i ja no podrem veure com rebroten les fulles dels arbres,
em pregunto si la nostra decisió haurà estat encertada.
Llavors em queda la recança d’haver de marxar
sense saber qui tindrà cura dels nostres fruits.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 24 de gener de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si...

TERESA COLOM I PICH

Avui al RSP us parlarem de Teresa Colom i Pich. Nascuda el 1973, malgrat ser una poeta andorrana, la incloem al Rima en So Ponent ja que va néixer a la Seu d’Urgell. Es llicencià en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Durant més de vuit anys va treballar en una entitat financera, dedicant part del seu temps lliure a escriure. Després de guanyar l’any 2000 el Premi de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, el 2001 publicava el seu primer llibre, Com mesos de Juny . A finals del 2002 sortia el seu segon treball, La temperatura d’uns llavis . El 2004 deixava la seva feina de gestora de patrimonis en l’entitat bancària on havia estat treballant per dedicar-se a escriure. El 2005 publicava Elegies del final conegut i la darrera obra que n’ha vist la llum...

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri...