dimecres, 16 de novembre de 2011

AMAT BARÓ I GONZÁLEZ

Segons llegim a la contraportada del seu poemari Abracadabra, Amat Baró nasqué a Almacelles l’any 1982. Viu a Lleida i hi treballa com a professor de català. Abans d’això sempre –sempre!- a la mateixa ciutat interior –interior!- va passar uns anys a la universitat, on va estudiar llengües i literatura, atret per allò que “primer fou la paraula”. L’any 2007 va fundar un col·lectiu de somiatruites i bufanúvols de Ponent, amb qui prova d’invertir el moviment de rotació de la Terra.

Avui us en llegirem un poema extret del seu llibre “Abracadabra” que es titula “Terrorisme 1”.

TERRORISME 1


La manera més salvatge (...)

és la paraula i parlar.

ENRIC CASASSES


La manera més salvatge,

més radical i efectiva

de fer el terror avui dia;

l’escàndol d’última fase

el més atroç terrorista,

és aquest i no cap altre:


fer esclatar els televisors

que hi ha a totes les cases,

extingir els repetidors

que infecten totes les prades

i menjar llet amb arròs

vora el foc contant rondalles.

Després d’aquest contundent poema d’Amat Baró, us explicaré una història:

LA HISTÒRIA D’EN JOAN

Heus ací la història d’un noi anomenat Joan. En Joan, de 14 anys, tenia una colla d’amics i amigues de l’institut on estudiava, amb qui s’ho passava d’allò més bé. Els caps de setmana anaven a fer un tomb pel poble i després, entraven al bar del Carrer Major on acabaven de passar l’estona fins que arribava l’hora de tornar cap a casa.

A banda d’això en Joan, que era molt sociable, sentia una gran atracció per les xarxes socials. Així doncs, tenia un grup d’amics que cada cop anava creixent més i més al facebook. Primer s’hi va agregar els companys de classe i els cosins, després els amics dels amics i tot seguit, els amics dels amics dels amics. Més endavant, grups amb els quals tenia alguna afinitat, també diversos cantants, humoristes, actors, programes de ràdio i televisió, tertulians de programes de ràdio i televisió i un llarg etcètera que va fer que la llista s’anés fent llarga i més llarga, tant!, que a en Joan li faltaven hores per llegir tots els missatges i les notes del mur i respondre’ls.

No sabia com fer-s’ho, però havia de treure aquell temps que necessitava d’on fos! Per això quan els amics l’anaven a buscar per sortir, de vegades els havia de dir que no. Ells no ho entenien, però que no sabien com n’estava d’enfeinat? Les faltes dels professors per deures no fets van començar a arribar a casa, les notes van baixar en picat,... NO PODIA ARRIBAR A TOT ARREU!!! Però el mur del facebook havia d’estar actualitzat petés qui petés.

En Joan estava tan enxarxat que no s’adonava que els seus pares cada cop estaven més preocupats. Quan volien parlar amb ell sempre deia que no podia, que estava ocupat. Els tancava la porta als nassos i s’escarxofava davant de l’ordinador. Per als pares allò ja passava de taca d’oli. Havien decidit parlar seriosament amb ell, fos com fos, encara que per aconseguir-ho HAGUESSIN DE TANCAR-LI L’ORDINADOR. Així doncs, es van disposar a entrar a l’habitació, decidits a arribar fins al final. Quan van obrir la porta, no es podien creure el que estaven veient: l’habitació era a les fosques i només es veia el resplendor de la pantalla de l’ordinador que, evidentment, estava engegat. Com a música de fons, el so del teclat picat a tota màquina però....i en Joan? Els pares van atansar-se poc a poc per veure on era, exactament. En arribar al costat de l’ordinador es van quedar garratibats: l’únic rastre que quedava d’en Joan eren uns dits picant el teclat amb pressa i sense pausa; ni mans, ni braços, ni cos...no en quedava res més d’ell i en lloc de la cara hi tenia, l’única cosa que li calia: dos ulls suspesos en l’aire i oberts com dues taronges absorbint tot el material internàutic. De la resta d’elements que conformen el crani, cervell inclòs, ni rastre.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 8 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada