Salta al contingut principal

VÍCTOR VERDÚ MARTÍ

Avui al Rima en So Ponent, us parlem d'un poeta molt proper a nosaltres i col·laborador, també, del Versàtil: en Víctor Verdú.
Del seu poemari Pel camí de l'aigua, n'extreiem les següents notes biogràfiques:
Víctor Verdú i Martí va néixer el 12 d'agost de 1974 a Almenar (Segrià). Cursà estudis de música al Conservatori Municipal de Lleida i es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat de professor de música i de llengua i literatura catalanes, de corrector de premsa i d'organista a L'Art de la Troba, el grup que acompanya Xavier Baró. És redactor de la revista virtual de cultura El Tacte que Té i ha publicat poemes a les revistes Els Marges i Reduccions, als reculls col·lectius 6 poetes 94 (La Magrana, 1994, finalista del XXX Premi Amadeu Oller), Sac. Recull de textos (UAB, 1996), i Escriptors d'avui, escriptors d'aquí (Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, 2003). Ha participat com a organista als discs de Xavier Baró Flors de joglaria (Quadrant Records, 2006) i Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009).
L'any 1997 va publicar el seu primer llibre a Pagès Editors, Fur infern, guanyador del Premi Les Talúries de Poesia del mateix any. Pel camí de l'aigua és el segon llibre de Víctor Verdú que veié la llum l'any 2009.


D'aquest, precisament, és d'on n'extraiem el següent poema:



A Bego Ricart

Bosc de Bellaterra endins
vam topar-nos, no sé com,
la gropa obaga del món,
tova, fresca, esponerosa
de falgueres prehistòriques.
Va entrar-nos una gran por
de tan vivent, tan conscient
que semblava aquella massa.
Va brollar la teua boca:
-Potser estem morint, tu i jo?



I els versos del Víctor Verdú, m'inspiren la següent reflexió:



De sobte, em desperto
i no sé on sóc.
M'incorporo i, asseguda
a la soca d'una seca alzina,
tota jo m'esglaio
en percebre que
la seca soca
se somou.
Se somou la soca,
se somouen les fulles,
se somouen les branques
de tots els arbres del bosc
on em trobo immersa.
I tots junts,
en una dolça dansa dansada a l'uníson,
em xiuxiuegen paraules
que no acabo d'entendre,
mitjançant el balanceig de l'espessor dels seus cossos.
Tot al meu voltant
sembla cobrar vida
però jo tinc son, son
i, encara asseguda
a la seca soca de l'alzina surera,
m'arrauleixo i em submergeixo en un somni
en què dolces branques
d'espessos arbres
d'un frondós bosc
em xiuxiuegen paraules que no vull entendre
perquè només tinc son.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

JOAN BARCELÓ I CULLERÉS

Segons llegim a la Revista Foragitats, “Joan Barceló i Cullerés que nasqué a Menàrguens, La Noguera l’any 1955 i morí a Barcelona el 1980, deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre i assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar. Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa,...

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si...

JAUME PONT IBÁÑEZ

Llegim a la pàgina de l’AELC que Jaume Pont i Ibáñez neix a Lleida el 24 de març del 1947. És poeta i professor universitari. Va cursar estudis de Filosofia i Lletres i des de 1990 és catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Lleida, però també ha fet classes a les universitats de Nàpols, Poitiers, Illinois i Mar del Plata. La seva activitat literària es centra en la poesia, tant en la creació pròpia com en l'estudi de la tradició i les formes poètiques. El seu primer llibre, Límit(s), va veure la llum el 1976 a la desapareguda editorial El Mall. Des d'aleshores es converteix en una de les veus més autoritzades de la generació dels 70, amb llibres com Els vels de l'eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981) o Divan (1982), amb aquest últim guanya el premi Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre de València. Però amb Divan també clou un cicle de la seva poesia. La seva faceta com a assagista i estudiós de la poesia comença el 1980 amb La nova poesia catalana: estud...