Passa al contingut principal

VÍCTOR VERDÚ MARTÍ

Avui al Rima en So Ponent, us parlem d'un poeta molt proper a nosaltres i col·laborador, també, del Versàtil: en Víctor Verdú.
Del seu poemari Pel camí de l'aigua, n'extreiem les següents notes biogràfiques:
Víctor Verdú i Martí va néixer el 12 d'agost de 1974 a Almenar (Segrià). Cursà estudis de música al Conservatori Municipal de Lleida i es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat de professor de música i de llengua i literatura catalanes, de corrector de premsa i d'organista a L'Art de la Troba, el grup que acompanya Xavier Baró. És redactor de la revista virtual de cultura El Tacte que Té i ha publicat poemes a les revistes Els Marges i Reduccions, als reculls col·lectius 6 poetes 94 (La Magrana, 1994, finalista del XXX Premi Amadeu Oller), Sac. Recull de textos (UAB, 1996), i Escriptors d'avui, escriptors d'aquí (Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, 2003). Ha participat com a organista als discs de Xavier Baró Flors de joglaria (Quadrant Records, 2006) i Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009).
L'any 1997 va publicar el seu primer llibre a Pagès Editors, Fur infern, guanyador del Premi Les Talúries de Poesia del mateix any. Pel camí de l'aigua és el segon llibre de Víctor Verdú que veié la llum l'any 2009.


D'aquest, precisament, és d'on n'extraiem el següent poema:



A Bego Ricart

Bosc de Bellaterra endins
vam topar-nos, no sé com,
la gropa obaga del món,
tova, fresca, esponerosa
de falgueres prehistòriques.
Va entrar-nos una gran por
de tan vivent, tan conscient
que semblava aquella massa.
Va brollar la teua boca:
-Potser estem morint, tu i jo?



I els versos del Víctor Verdú, m'inspiren la següent reflexió:



De sobte, em desperto
i no sé on sóc.
M'incorporo i, asseguda
a la soca d'una seca alzina,
tota jo m'esglaio
en percebre que
la seca soca
se somou.
Se somou la soca,
se somouen les fulles,
se somouen les branques
de tots els arbres del bosc
on em trobo immersa.
I tots junts,
en una dolça dansa dansada a l'uníson,
em xiuxiuegen paraules
que no acabo d'entendre,
mitjançant el balanceig de l'espessor dels seus cossos.
Tot al meu voltant
sembla cobrar vida
però jo tinc son, son
i, encara asseguda
a la seca soca de l'alzina surera,
m'arrauleixo i em submergeixo en un somni
en què dolces branques
d'espessos arbres
d'un frondós bosc
em xiuxiuegen paraules que no vull entendre
perquè només tinc son.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

MERITXELL NUS GALLART

La Meritxell Nus va néixer a Estac (Pallars Sobira) el 1985 i és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Lleida. Actualment, imparteix docència de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. En l’àmbit de la poesia, el 2006 rebé el XVII Premi Literari de les Borges del Camp, atorgat per l’ajuntament de la mateixa població, amb l’obra Després del vent . També ha participat en algunes antologies com ara Estrenes (2005) o I Trobada de Poetes per la Pau: Homenatge a Yael Langella (2008). Pel que fa a la narrativa, el 2010 guanyà el premi Pirineu de narració literària, guardó principal dels premis Homilies d'Organyà. De tant en tant, és cridada a recitar versos seus o versos d’altri. El poema que n'hem triat és: El traficant Que sigui la voiture que et dugui al cel un Mini verd botella dels d’antic. Cabells al vent, tu pots volar de franc i crides als somriures des dels núvols, les mans ben aferrades al volant fas la comanda estricta d’il·lusions

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri