Avui al Rima en So Ponent, us parlem d'un poeta molt proper a nosaltres i col·laborador, també, del Versàtil: en Víctor Verdú.
Del seu poemari Pel camí de l'aigua, n'extreiem les següents notes biogràfiques:
Víctor Verdú i Martí va néixer el 12 d'agost de 1974 a Almenar (Segrià). Cursà estudis de música al Conservatori Municipal de Lleida i es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat de professor de música i de llengua i literatura catalanes, de corrector de premsa i d'organista a L'Art de la Troba, el grup que acompanya Xavier Baró. És redactor de la revista virtual de cultura El Tacte que Té i ha publicat poemes a les revistes Els Marges i Reduccions, als reculls col·lectius 6 poetes 94 (La Magrana, 1994, finalista del XXX Premi Amadeu Oller), Sac. Recull de textos (UAB, 1996), i Escriptors d'avui, escriptors d'aquí (Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, 2003). Ha participat com a organista als discs de Xavier Baró Flors de joglaria (Quadrant Records, 2006) i Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009).
L'any 1997 va publicar el seu primer llibre a Pagès Editors, Fur infern, guanyador del Premi Les Talúries de Poesia del mateix any. Pel camí de l'aigua és el segon llibre de Víctor Verdú que veié la llum l'any 2009.
D'aquest, precisament, és d'on n'extraiem el següent poema:
A Bego Ricart
Bosc de Bellaterra endins
vam topar-nos, no sé com,
la gropa obaga del món,
tova, fresca, esponerosa
de falgueres prehistòriques.
Va entrar-nos una gran por
de tan vivent, tan conscient
que semblava aquella massa.
Va brollar la teua boca:
-Potser estem morint, tu i jo?
I els versos del Víctor Verdú, m'inspiren la següent reflexió:
De sobte, em desperto
i no sé on sóc.
M'incorporo i, asseguda
a la soca d'una seca alzina,
tota jo m'esglaio
en percebre que
la seca soca
se somou.
Se somou la soca,
se somouen les fulles,
se somouen les branques
de tots els arbres del bosc
on em trobo immersa.
I tots junts,
en una dolça dansa dansada a l'uníson,
em xiuxiuegen paraules
que no acabo d'entendre,
mitjançant el balanceig de l'espessor dels seus cossos.
Tot al meu voltant
sembla cobrar vida
però jo tinc son, son
i, encara asseguda
a la seca soca de l'alzina surera,
m'arrauleixo i em submergeixo en un somni
en què dolces branques
d'espessos arbres
d'un frondós bosc
em xiuxiuegen paraules que no vull entendre
perquè només tinc son.
Del seu poemari Pel camí de l'aigua, n'extreiem les següents notes biogràfiques:
Víctor Verdú i Martí va néixer el 12 d'agost de 1974 a Almenar (Segrià). Cursà estudis de música al Conservatori Municipal de Lleida i es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat de professor de música i de llengua i literatura catalanes, de corrector de premsa i d'organista a L'Art de la Troba, el grup que acompanya Xavier Baró. És redactor de la revista virtual de cultura El Tacte que Té i ha publicat poemes a les revistes Els Marges i Reduccions, als reculls col·lectius 6 poetes 94 (La Magrana, 1994, finalista del XXX Premi Amadeu Oller), Sac. Recull de textos (UAB, 1996), i Escriptors d'avui, escriptors d'aquí (Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, 2003). Ha participat com a organista als discs de Xavier Baró Flors de joglaria (Quadrant Records, 2006) i Lluny del camí ral (Quadrant Records, 2009).
L'any 1997 va publicar el seu primer llibre a Pagès Editors, Fur infern, guanyador del Premi Les Talúries de Poesia del mateix any. Pel camí de l'aigua és el segon llibre de Víctor Verdú que veié la llum l'any 2009.
D'aquest, precisament, és d'on n'extraiem el següent poema:
A Bego Ricart
Bosc de Bellaterra endins
vam topar-nos, no sé com,
la gropa obaga del món,
tova, fresca, esponerosa
de falgueres prehistòriques.
Va entrar-nos una gran por
de tan vivent, tan conscient
que semblava aquella massa.
Va brollar la teua boca:
-Potser estem morint, tu i jo?
I els versos del Víctor Verdú, m'inspiren la següent reflexió:
De sobte, em desperto
i no sé on sóc.
M'incorporo i, asseguda
a la soca d'una seca alzina,
tota jo m'esglaio
en percebre que
la seca soca
se somou.
Se somou la soca,
se somouen les fulles,
se somouen les branques
de tots els arbres del bosc
on em trobo immersa.
I tots junts,
en una dolça dansa dansada a l'uníson,
em xiuxiuegen paraules
que no acabo d'entendre,
mitjançant el balanceig de l'espessor dels seus cossos.
Tot al meu voltant
sembla cobrar vida
però jo tinc son, son
i, encara asseguda
a la seca soca de l'alzina surera,
m'arrauleixo i em submergeixo en un somni
en què dolces branques
d'espessos arbres
d'un frondós bosc
em xiuxiuegen paraules que no vull entendre
perquè només tinc son.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada