Passa al contingut principal

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida.
L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional.
L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre, cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record, l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi.
Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta es dedicà a la narrativa [...] i, quan retornà al camp líric, ho féu amb un canvi d'estil que coincideix en el temps amb dos fets importants per a Josep Espunyes: d'una banda ha començat a passar llargues temporades a Peramola; de l'altra, s'ha produït un canvi de règim polític.
Així doncs, a Notes mínimes d'un paisatge (1987) la poesia ja no és utilitzada com una arma, sinó que ara l'autor se'n servirà per tal de fer un cant a la terra, al paisatge que l'envolta.
Des de fa un bon grapat d'anys, Espunyes, que es confessa un enamorat de la llengua, es dedica a la correcció de textos [...]. També ha estat col·laborador assidu de la premsa: Canigó, El Món, El Llamp, Pirineu Actual...

Del llibre Notes mínimes d'un paisatge, n'és el següent poema:

M'agrada ser, i alhora m'és temença,
al clos discret estatge de tothom:
fossar guarnit amb creus d'atàvic nom,
que cap poder no torna ni compensa.

A l'ombra dels xiprers, estreta i densa,
romanc negat d'escalf i de consol;
en el no-res s'esfuma ma semença,
tot mon passat esgavellat en pols.

Davant la fi d'aquest llegat comença
a batre'm els sentits un brec de dol;
em guanya indefectible la sofrença,

l'acerb turment de qui no pot i vol...
No tinc al plor basarda de partença,
sinó fatic de pèrdua i maldol.

Josep Espunyes

Per tant, des del meu punt de vista, cal omplir el buit:

OMPLINT EL BUIT

Diu el poeta
que li agrada ser al fossar
guarnit amb creus d'atàvic nom,
clos discret estatge de tothom.
És una visita que cal fer sovint
per fer memòria de qui som, de què som,
intentant, però, evitar caure en el buit fosc i pregon
de la incertesa i la futilesa del fet de viure.

És llavors quan neix la voluntat de fer-nos eterns,
quan trobem sentit als esforços esmerçats durant tant de temps
al conreu d'una terra que semblava erma, eixorca però que,
amb amor i dedicació, acabarà donant els fruits que tant desitgem.

I això, simplement, és el que ens ajudarà a sobreviure pels segles dels segles,
reflectits en els rostres d'aquells qui esperen rebre un món millor de com nosaltres l'hem trobat;
aquells qui deixaran un món millor de com ells l'han trobat.

Que així sigui.

Emés per EMUN FM el dimarts dia 13 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ROSA FABREGAT I ARMENGOL

Avui tenim al Rima en So Ponent, la poeta Rosa Fabregat. Extraiem de la pàgina de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (www.escriptors.cat) que va néixer a Cervera (La Segarra) el 1933 i va fer estudis de Farmàcia, especialitat en la qual es va doctorar i la va portar a desenvolupar diverses feines. No obstant això, ha estat la literatura l'eix al voltant del qual ha girat la seva vida creativa. El seu primer llibre, Estelles , va veure la llum el 1978 després de guanyar el premi Vila de Martorell de poesia, per la qual cosa podem dir que la seva obra comença a oferir-se al lector ja en plena maduresa. Paral·lelament al seu treball poètic, desenvolupa també una intensa activitat narrativa, marcada per dues facetes principals: la seva valentia a l'hora d'enfrontar-se a temes polèmics, com ara a la seva novel·la La capellana (1988) i, d'altra banda, la seva afecció al gènere de la ciència-ficció, dins del qual ha publicat algunes obres. L'obra de

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

VÍCTOR VERDÚ MARTÍ

Avui al Rima en So Ponent, us parlem d'un poeta molt proper a nosaltres i col·laborador, també, del Versàtil : en Víctor Verdú. Del seu poemari Pel camí de l'aigua , n'extreiem les següents notes biogràfiques: Víctor Verdú i Martí va néixer el 12 d'agost de 1974 a Almenar (Segrià). Cursà estudis de música al Conservatori Municipal de Lleida i es llicencià en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat de professor de música i de llengua i literatura catalanes, de corrector de premsa i d'organista a L'Art de la Troba, el grup que acompanya Xavier Baró. És redactor de la revista virtual de cultura El Tacte que Té i ha publicat poemes a les revistes Els Marges i Reduccions , als reculls col·lectius 6 poetes 94 (La Magrana, 1994, finalista del XXX Premi Amadeu Oller), Sac. Recull de textos (UAB, 1996), i Escriptors d'avui, escriptors d'aquí (Centre de la Cultura Catalana del Principat d'Andorra, 2003). Ha participat com