Passa al contingut principal

AMAT BARÓ I GONZÁLEZ

Segons llegim a la contraportada del seu poemari Abracadabra, Amat Baró nasqué a Almacelles l’any 1982. Viu a Lleida i hi treballa com a professor de català. Abans d’això sempre –sempre!- a la mateixa ciutat interior –interior!- va passar uns anys a la universitat, on va estudiar llengües i literatura, atret per allò que “primer fou la paraula”. L’any 2007 va fundar un col·lectiu de somiatruites i bufanúvols de Ponent, amb qui prova d’invertir el moviment de rotació de la Terra.

Avui us en llegirem un poema extret del seu llibre “Abracadabra” que es titula “Terrorisme 1”.

TERRORISME 1


La manera més salvatge (...)

és la paraula i parlar.

ENRIC CASASSES


La manera més salvatge,

més radical i efectiva

de fer el terror avui dia;

l’escàndol d’última fase

el més atroç terrorista,

és aquest i no cap altre:


fer esclatar els televisors

que hi ha a totes les cases,

extingir els repetidors

que infecten totes les prades

i menjar llet amb arròs

vora el foc contant rondalles.

Després d’aquest contundent poema d’Amat Baró, us explicaré una història:

LA HISTÒRIA D’EN JOAN

Heus ací la història d’un noi anomenat Joan. En Joan, de 14 anys, tenia una colla d’amics i amigues de l’institut on estudiava, amb qui s’ho passava d’allò més bé. Els caps de setmana anaven a fer un tomb pel poble i després, entraven al bar del Carrer Major on acabaven de passar l’estona fins que arribava l’hora de tornar cap a casa.

A banda d’això en Joan, que era molt sociable, sentia una gran atracció per les xarxes socials. Així doncs, tenia un grup d’amics que cada cop anava creixent més i més al facebook. Primer s’hi va agregar els companys de classe i els cosins, després els amics dels amics i tot seguit, els amics dels amics dels amics. Més endavant, grups amb els quals tenia alguna afinitat, també diversos cantants, humoristes, actors, programes de ràdio i televisió, tertulians de programes de ràdio i televisió i un llarg etcètera que va fer que la llista s’anés fent llarga i més llarga, tant!, que a en Joan li faltaven hores per llegir tots els missatges i les notes del mur i respondre’ls.

No sabia com fer-s’ho, però havia de treure aquell temps que necessitava d’on fos! Per això quan els amics l’anaven a buscar per sortir, de vegades els havia de dir que no. Ells no ho entenien, però que no sabien com n’estava d’enfeinat? Les faltes dels professors per deures no fets van començar a arribar a casa, les notes van baixar en picat,... NO PODIA ARRIBAR A TOT ARREU!!! Però el mur del facebook havia d’estar actualitzat petés qui petés.

En Joan estava tan enxarxat que no s’adonava que els seus pares cada cop estaven més preocupats. Quan volien parlar amb ell sempre deia que no podia, que estava ocupat. Els tancava la porta als nassos i s’escarxofava davant de l’ordinador. Per als pares allò ja passava de taca d’oli. Havien decidit parlar seriosament amb ell, fos com fos, encara que per aconseguir-ho HAGUESSIN DE TANCAR-LI L’ORDINADOR. Així doncs, es van disposar a entrar a l’habitació, decidits a arribar fins al final. Quan van obrir la porta, no es podien creure el que estaven veient: l’habitació era a les fosques i només es veia el resplendor de la pantalla de l’ordinador que, evidentment, estava engegat. Com a música de fons, el so del teclat picat a tota màquina però....i en Joan? Els pares van atansar-se poc a poc per veure on era, exactament. En arribar al costat de l’ordinador es van quedar garratibats: l’únic rastre que quedava d’en Joan eren uns dits picant el teclat amb pressa i sense pausa; ni mans, ni braços, ni cos...no en quedava res més d’ell i en lloc de la cara hi tenia, l’única cosa que li calia: dos ulls suspesos en l’aire i oberts com dues taronges absorbint tot el material internàutic. De la resta d’elements que conformen el crani, cervell inclòs, ni rastre.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 8 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JORDI PÀMIAS I GRAU

Llegim a un dels nostres llibres de referència, Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, que Jordi Pàmias i Grau nasqué a Guissona el 1938 i va passar la infantesa i l’adolescència al poble natal, dedicant llargues estones a la lectura, a escoltar música i a escriure poemes. En els anys en què va estudiar Filologia Romànica a Barcelona va entrar en contacte amb l’obra de Josep Carner, el qual sempre ha estat per a Pàmias un mestre de llengua i de poesia. L’any 1968 guanyà una plaça de professor de llengua i literatura castellanes a l’institut Màrius Torres de Lleida, ciutat on resideix habitualment encara que passa els estius a Guissona, on el poeta retroba la casa pairal, el passat, les arrels, la tradició més personal i íntima. Actualment està jubilat. Per a Pàmias el bon poeta no solament ha d’aconseguir un domini lingüístic i formal i una profunditat temàtica, sinó que també li cal una certa originalitat i una riquesa imaginativa. Pàmias també ha estat un dels desc

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri