dimecres, 29 de febrer de 2012

TERESA COLOM I PICH

Avui al RSP us parlarem de Teresa Colom i Pich.
Nascuda el 1973, malgrat ser una poeta andorrana, la incloem al Rima en So Ponent ja que va néixer a la Seu d’Urgell. Es llicencià en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Durant més de vuit anys va treballar en una entitat financera, dedicant part del seu temps lliure a escriure. Després de guanyar l’any 2000 el Premi de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, el 2001 publicava el seu primer llibre, Com mesos de Juny. A finals del 2002 sortia el seu segon treball, La temperatura d’uns llavis. El 2004 deixava la seva feina de gestora de patrimonis en l’entitat bancària on havia estat treballant per dedicar-se a escriure. El 2005 publicava Elegies del final conegut i la darrera obra que n’ha vist la llum ha estat On tot és vidre, l’any 2009.

D’aquesta darrera, n’és el següent poema:

Caure de cop
en el pou de la ment,
lliscós com una víscera
i així d’humà.

Estranya al que faré després
–aixecar-me per continuar
com si caure fos una
impressió.

M’hi deixaria les ungles però en el descens res no té forma.
La consciència de la caiguda és la meva única solidesa.
Tot líquid per on m’escolo, però amniòtic
és massa dens perquè m’hi pugui ofegar.

Potser sí que la lucidesa ens fa mal però també ens ajuda a sobreviure:

POU
Per tal d’aconseguir aixecar-nos,
primer hem d’haver caigut.

Però no us penseu que tothom és capaç de reconèixer
que es troba dins d’un pou.
El pou t’embolcalla, t’aïlla,
et protegeix, t’hi sents segur,
lluny de les inclemències del temps,
lluny de la llum encegadora que et mostra un camí cap a l’horitzó,
de vegades infranquejable,
a voltes, difícil d’assolir.

-Ei! -et diuen- que aquí fora també hi ha món.
Però tu ja vius en el teu món de foscor,
de rutina, amb parets d’un gris pla que et reconforta.
Per a què eixir-ne si aquí ja ho tens tot,....o potser no?
Si no en surts, no ho sabràs mai.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 28 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

dimarts, 21 de febrer de 2012

GUILLEM VILADOT PUIG

Tal i com ens diu Jaume Pont, el silenci i la marginalitat han estat dos dels elements definitoris de la fins avui mal coneguda obra literària de Guillem Viladot. Coneixement i reconeixement, però, no són, de vegades, funcions intercanviables. L’escriptor, en aquest cas, s’ha estimat molt més incidir en el coneixement propi que en el reconeixement d’un públic. El resultat d’aquesta elecció no sempre ha estat fàcil de portar. L’escriptor ha esdevingut un funàmbul damunt la corda fluixa de la literatura catalana.
Qui era Guillem Viladot? es preguntava Pont. Ell mateix es responia que Guillem Viladot era “un druida de fàrmacs que exercia de màgic a Agramunt, el seu poble. Però, abans de tot i sobretot, era un escriptor amb vocació de franc tirador impenitent. Va transitar per espais literaris múltiples, des del relat, la novel·la, el periodisme i l’assaig, fins a la poesia discursiva i la poesia experimental i la seva contribució a la poesia visual ha estat internacionalment reconeguda.

Us adjuntem un poema per tal que pugueu fer un tast de la seua obra.

DIRÉ ELS TEUS ULLS
Diré els teus ulls sublimats i cansats
que arriben de tan lluny. Sota la llum
que tasto d’ells diré aquest llarg perfum
serè que els dóna nom. Ulls abrandats

d’obscura brida, ulls oberts, tancats
que em miren; no sé si tenen costum
de veure’m, o si per ells tot és fum
que s’enfila i que es perd sobre els combats.

Somni perdut bé sembla el teu mirar,
sembla un desig trencat. ¿Amb quina clau
obres els ulls i et veus sense parar

endins teu? ¿Et veus o inventes la rau-
xa per negar el neguit que et fa estimar?
Dóna’m la mà i amassissa’m la pau.

A partir del poema que us hem adjuntat, en neix el següent text:

ULLS PER MIRAR

I. NATURA MORTA
S’ha fet de dia.
Obres els ulls.
Esmorzes.
Surts al carrer.
Arribes a la feina.
Vas a dinar.
Tornes a casa.
Sopes.
Te’n vas a dormir.

II. UNA FINESTRA AL MÓN
Un sol enlluernador que entra per la finestra et desperta càlidament
malgrat el fet que la llum feridora no et deixi obrir els ulls.

Seus a la taula de la cuina i degustes un esmorzar deliciós:
torrades amb mantega i dolça melmelada de maduixa, suc de taronja i l’imprescindible cafè amb llet.

Obres la porta de casa, surts al carrer i inspires fort
per intentar absorbir la frescor de la rosada.
La necessites per tal de posar fil a l’agulla i engegar tot un reguitzell de projectes engrescadors
que t’esperen a la taula del despatx.

També t’hi espera la rosa en un got que t’hi ha deixat la teva amiga i companya de feina.

Més tard aneu totes dues a dinar i us feu un fart de riure
mentre recordeu l’escapada del darrer cap de setmana.

Tot tornant cap a casa pares en una llibreria on busques un llibre;
el fet de trobar-lo t’omple de joia.

Seus a la taula de la cuina i degustes on sopar deliciós:
amanida de fruits secs, pa amb tomàquet i pernil salat.

Te’n vas al llit; de fons Mazoni, a les teves mans la poesia de Viladot.
Qui ha dit que la felicitat és una utopia?


Emès per EMUN FM el dimarts dia 21 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia

JOSEP MARIA NOGUERAS

Aprofitant l’avinentesa que fa uns dies el poeta local, Josep Maria Nogueras, va parlar sobre el seu llibre Quietud a la Biblioteca d’Almenar, avui ell serà el protagonista del Rima en So Ponent.
Nascut a Alguaire el 1969 però resident a Almenar, en Nogueras és llicenciat en filologia hispànica i actualment fa de professor de llengua i literatura castellanes en l’ensenyament secundari.
L’any 2008 obtingué el premi de poesia Maria Mercè Marçal per la seva primera obra en català, Tots els camins del vespre, però anteriorment ja havia escrit altres poemaris com ara Ida y vuelta, l’any 1997 o El tiempo de los árboles, el 2004, amb el qual obtingué el premi Internacional de Poesia Gerardo Diego, convocat pel Gobierno Cántabro, en l’edició del 2003. Posteriorment, el 2009 s’edità el seu darrer poemari, Quietud. A banda de tot això, Nogueras ha col·laborat en diverses publicacions, així com en diferents antologies.
El poema que avui n'hem triat per llegir-vos porta per nom, Records:

RECORDS
Arribaven de nit
pels camins dels afores.

Trucaven a la porta
i, en obrir-los,
un vent sobtat en forma de cançó
inundava la casa.

-Deixa’ls passar –em deies-: són records.

I llavors s’apropaven,
com un animal dòcil que busca la carícia.

Ara viuen dins nostre.
I cada cop són més.

I precisament pensant en els records, m’ha vingut al cap aquesta història:

UN BRI DE LLUM
-Hola àvia, com estàs avui?-.
La Gemma, sense esperar cap resposta, s’atansà a la Rosa de manera decidida amb un quadern a la mà esquerra mentre que amb l’altra, prengué una cadira que situà ben a la vora de l’àvia.
-Mira, veus què et porto?- li mostrà el quadern que duia a la mà, de quadrícula i amb tapes vermelles de pell. La Rosa adreçà la mirada lentament cap aquell objecte i l’observà com si fos el primer cop que el veiés. Somrigué. La Gemma, ara, ja estava avesada a la reacció de l’àvia malgrat el fet que al començament li havia estat molt dur acceptar que quan l’anés a veure ja no la cridaria mai més pel nom, ni la renyaria amb el seu espinguet pel pentinat o per la roba que dugués i, el que era pitjor, mai més no la tornaria a mirar amb aquells ulls inquiets que ja no existien.
Ara ja havia entès que simplement era una altra àvia aquella que es passava els dies asseguda rere la vidriera del menjador , intentant acaparar, encara que només fos un bri de llum de la que emetia aquell sol tímid d’hivern, mentre no perdia detall de tot el que passava allà fora, al carrer. Semblava que intentés esforçar-se al màxim per tal d’aconseguir retenir tot allò que al cap de cinc minuts ja no recordaria. Malgrat tot, el seu rostre no reflectia ni un xic d’angoixa, conseqüència inevitable de la total inconsciència en què vivia immersa.
Ella, però, aquesta àvia també se l’estimava, potser més i tot que l’altra, i per això mai podia estar-se d’amanyagar-la tendrament mentre obria el quadern vermell, cada tarda, quan l’anava a veure.
-Aviam....què llegirem avui? Què et sembla si recordem aquell dia que vam passar tots junts a la platja: el pare, la mare, el Joel, l’avi, tu i jo, eh?-.
Com sempre, l’àvia va fer que sí amb el cap i la Gemma començà la lectura tota engrescada, perquè el que més li agradava era veure com la Rosa se l’escoltava atenta i embadalida com si sentís explicar la història d’uns personatges desconeguts i llunyans però que semblava que li resultessin força simpàtics, influïda, segurament, per l’entusiasme amb que la Gemma li explicava les peripècies que aquell dia havien viscut tots plegats.
Cada dia, s’encarregava de llegir-li a la Rosa aquell petit fragment de vida que totes dues havien compartit i que formava part del quadern que juntes havien anat confeccionant d’ençà que li havien diagnosticat la malaltia a l’àvia.
I, com cada dia, la noia tancava el quadern, mirava l’àvia als ulls i li preguntava I ara a qui has de fer un petó ben gros, ben gros?. L’àvia, és clar, mai responia i era la mateixa Gemma la qui mentre l’abraçava pronunciava el seu propi nom.
Aquell dia, però, es va obrar el miracle. Per un moment, semblava que l’esperit de la Rosa de sempre hagués tornat a posseir aquell cos immòbil i empetitit per la malaltia i el pes dels anys acumulats; la reaparició d’aquells ulls inquiets la delataven. Va mirar-se la néta fixament i va dir amb un somriure d’orella a orella: A la Gemma!



Emès per EMUN FM el dimarts dia 14 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.