Passa al contingut principal

JOAN MARGARIT I CONSARNAU

El RSP d’avui, us atansa la figura de Joan Margarit, poeta ja consolidat dins la literatura catalana contemporània, els textos del qual, sempre ve de gust recuperar.
Llegim a la seva pàgina web que “Joan Margarit i Consarnau neix a Sanaüja, a la comarca de la Segarra, en un moment de la Guerra Civil Espanyola quan el front d’Aragó ja era a prop d’aquelles terres, l’11 de maig del 1938, fill de Joan Margarit i Serradell, arquitecte, de Barcelona, i Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de L’Ametlla de Mar.
El pare i la mare s’havien casat el juliol de 1936 a Barcelona, però la Guerra Civil els va obligar a retirar-se a Sanaüja, a casa de l’àvia paterna, on va néixer el poeta.
Acabada la guerra i fins el 1948, la família canvia moltes vegades de domicili: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona. De retorn a Barcelona, la família viu davant del Turó Park i Joan Margarit fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March que aleshores estava situat al carrer Muntaner.
L’any 1954 la família es trasllada a les illes Canàries i, des del 1956, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona per estudiar arquitectura, al Col.legi Major Sant Jordi, on residirà fins el 1961. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent, instal·lant-se al carrer Sardenya de Barcelona, a tocar de la plaça Sanllehy. Allí neixen les seves filles Mònica, Anna i Joana, i el seu fill Carles.
Margarit s’havia donat a conèixer com a poeta en castellà el 1963 i el 1965. Després d’un llarg parèntesi de deu anys, escriu Crónica, publicat pel seu amic Joaquim Marco, director de la col·lecció Ocnos, de Barral Editores. A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català.

Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, l’amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catedràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona”.

Avui, n’hem triat per llegir-vos un poema que podreu trobar dins el seu llibre Aiguaforts:

NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR
Elles no t'abandonaran.Passarà el temps, s'esborrarà el desig
-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel·ligents, bellíssims,
s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l'única música,
i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.
Joan Margarit

INJUSTA SENTÈNCIA
Les cartes d’amor ja jeuen al fons del darrer caixó
de la calaixera que hi ha a la nostra habitació.
Fa temps que no n’entren de noves
però encara ningú n’ha fet, d’elles, la seva literatura.
Injusta sentència i massa certa és la que
prediu que això és el que en quedarà del nostre amor
quan ja no ens resti res més a què aferrar-nos
i el dia es vagi fent més i més curt en l’horitzó que albiren els nostres ulls.
I més trist serà encara, aquell qui mai n’hagi escrites.
Ara que hi som a temps,
suquem la ploma al tinter, siguem prolífics
i fem que aquesta injusta sentència
esdevingui inesgotable literatura per al dia de demà.


Emès per EMUN FM el dimarts dia 17 d'abril de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida. L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional. L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre , cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record , l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi. Durant els pri

MERITXELL NUS GALLART

La Meritxell Nus va néixer a Estac (Pallars Sobira) el 1985 i és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Lleida. Actualment, imparteix docència de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari. En l’àmbit de la poesia, el 2006 rebé el XVII Premi Literari de les Borges del Camp, atorgat per l’ajuntament de la mateixa població, amb l’obra Després del vent . També ha participat en algunes antologies com ara Estrenes (2005) o I Trobada de Poetes per la Pau: Homenatge a Yael Langella (2008). Pel que fa a la narrativa, el 2010 guanyà el premi Pirineu de narració literària, guardó principal dels premis Homilies d'Organyà. De tant en tant, és cridada a recitar versos seus o versos d’altri. El poema que n'hem triat és: El traficant Que sigui la voiture que et dugui al cel un Mini verd botella dels d’antic. Cabells al vent, tu pots volar de franc i crides als somriures des dels núvols, les mans ben aferrades al volant fas la comanda estricta d’il·lusions