Salta al contingut principal

TERESA COLOM I PICH

Avui al RSP us parlarem de Teresa Colom i Pich.
Nascuda el 1973, malgrat ser una poeta andorrana, la incloem al Rima en So Ponent ja que va néixer a la Seu d’Urgell. Es llicencià en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat Pompeu Fabra i, posteriorment, va dirigir la seva carrera professional cap al camp de les finances. Durant més de vuit anys va treballar en una entitat financera, dedicant part del seu temps lliure a escriure. Després de guanyar l’any 2000 el Premi de Poesia de la Biblioteca Pública del Govern d’Andorra i l’accèssit, el mateix any, al premi Grandalla convocat pel Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra, el 2001 publicava el seu primer llibre, Com mesos de Juny. A finals del 2002 sortia el seu segon treball, La temperatura d’uns llavis. El 2004 deixava la seva feina de gestora de patrimonis en l’entitat bancària on havia estat treballant per dedicar-se a escriure. El 2005 publicava Elegies del final conegut i la darrera obra que n’ha vist la llum ha estat On tot és vidre, l’any 2009.

D’aquesta darrera, n’és el següent poema:

Caure de cop
en el pou de la ment,
lliscós com una víscera
i així d’humà.

Estranya al que faré després
–aixecar-me per continuar
com si caure fos una
impressió.

M’hi deixaria les ungles però en el descens res no té forma.
La consciència de la caiguda és la meva única solidesa.
Tot líquid per on m’escolo, però amniòtic
és massa dens perquè m’hi pugui ofegar.

Potser sí que la lucidesa ens fa mal però també ens ajuda a sobreviure:

POU
Per tal d’aconseguir aixecar-nos,
primer hem d’haver caigut.

Però no us penseu que tothom és capaç de reconèixer
que es troba dins d’un pou.
El pou t’embolcalla, t’aïlla,
et protegeix, t’hi sents segur,
lluny de les inclemències del temps,
lluny de la llum encegadora que et mostra un camí cap a l’horitzó,
de vegades infranquejable,
a voltes, difícil d’assolir.

-Ei! -et diuen- que aquí fora també hi ha món.
Però tu ja vius en el teu món de foscor,
de rutina, amb parets d’un gris pla que et reconforta.
Per a què eixir-ne si aquí ja ho tens tot,....o potser no?
Si no en surts, no ho sabràs mai.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 28 de febrer de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

Comentaris

  1. La teva reflexió és molt profunda; amb una visió ampla del que està lluny de qualsevol pou. Felicitats, Esther! És un plaer reflexionar amb tu.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

JOAN BARCELÓ I CULLERÉS

Segons llegim a la Revista Foragitats, “Joan Barceló i Cullerés que nasqué a Menàrguens, La Noguera l’any 1955 i morí a Barcelona el 1980, deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre i assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar. Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa,...

HÈCTOR B[envingut]. MORET I COSO

Tal com llegim a Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó, la família d'Hèctor Moret, que nasqué a Mequinensa l'any 1958, fou una de les que optaren per anar a viure a Barcelona arran de la construcció de l'embassament que havia d'inundar la vila nadiua l'any 1970. A la ciutat comtal, Hèctor-Benvingut entrà en contacte amb la literatura catalana i, tot just encetada l'adolescència, féu els primers tempteigs en poesia. A poc a poc, la poesia ha esdevingut una necessitat que el duu, una vegada i una altra, a enfrontar-se a la tensió creadora, tal com es desprèn dels poemes que giren a l'entorn del fet literari. D'altres voltes, escriu sobre l'amor o el joc amorós, sobre el paisatge de la seva infantesa o el dels llocs que l'han seduït: Montserrat, el Pirineu, l'Algarve... La poesia esdevé, també, el mitjà de retre homenatge als autors que admira: Ausiàs March, Petrarca, Baudelaire, Ferrater, Palau i Fabre, Estellés, Vinyoli... ja si...

JAUME PONT IBÁÑEZ

Llegim a la pàgina de l’AELC que Jaume Pont i Ibáñez neix a Lleida el 24 de març del 1947. És poeta i professor universitari. Va cursar estudis de Filosofia i Lletres i des de 1990 és catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Lleida, però també ha fet classes a les universitats de Nàpols, Poitiers, Illinois i Mar del Plata. La seva activitat literària es centra en la poesia, tant en la creació pròpia com en l'estudi de la tradició i les formes poètiques. El seu primer llibre, Límit(s), va veure la llum el 1976 a la desapareguda editorial El Mall. Des d'aleshores es converteix en una de les veus més autoritzades de la generació dels 70, amb llibres com Els vels de l'eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981) o Divan (1982), amb aquest últim guanya el premi Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre de València. Però amb Divan també clou un cicle de la seva poesia. La seva faceta com a assagista i estudiós de la poesia comença el 1980 amb La nova poesia catalana: estud...