dimecres, 14 de març de 2012

JOSEP ESPUNYES I ESTEVE

Llegim al llibre Poetes contemporanis de Ponent de Biosca i Cornadó que Espunyes a vint-i-dos anys va deixar el poble nadiu i s'instal·là a Barcelona [...]. La duresa de les primeres feines a la ciutat [...] va fer que despertés políticament. Els poemes aplegats als reculls Temps de manobre i De l'Evangeli segons St. Lluc reflecteixen aquestes vivències i estan escrits en un to de reivindicació de la classe social menys afavorida.
L'autor concep el fet d'escriure com un acte de servei al país. Entén la lluita social com una moneda de dues cares: en un costat hi ha la condició de classe; en l'altre, la qüestió nacional.
L'any 1970 va quedar finalista del premi Carles Riba amb Temps de manobre, cosa que l'esperonà a continuar conreant la poesia. Seguí en la línia del realisme civil, però als poemaris Cendra a l'abast i Viatge al record, l'escriptor [...] es complagué especialment a jugar amb la llengua, a emmirallar-s'hi.
Durant els primers anys de la dècada dels vuitanta es dedicà a la narrativa [...] i, quan retornà al camp líric, ho féu amb un canvi d'estil que coincideix en el temps amb dos fets importants per a Josep Espunyes: d'una banda ha començat a passar llargues temporades a Peramola; de l'altra, s'ha produït un canvi de règim polític.
Així doncs, a Notes mínimes d'un paisatge (1987) la poesia ja no és utilitzada com una arma, sinó que ara l'autor se'n servirà per tal de fer un cant a la terra, al paisatge que l'envolta.
Des de fa un bon grapat d'anys, Espunyes, que es confessa un enamorat de la llengua, es dedica a la correcció de textos [...]. També ha estat col·laborador assidu de la premsa: Canigó, El Món, El Llamp, Pirineu Actual...

Del llibre Notes mínimes d'un paisatge, n'és el següent poema:

M'agrada ser, i alhora m'és temença,
al clos discret estatge de tothom:
fossar guarnit amb creus d'atàvic nom,
que cap poder no torna ni compensa.

A l'ombra dels xiprers, estreta i densa,
romanc negat d'escalf i de consol;
en el no-res s'esfuma ma semença,
tot mon passat esgavellat en pols.

Davant la fi d'aquest llegat comença
a batre'm els sentits un brec de dol;
em guanya indefectible la sofrença,

l'acerb turment de qui no pot i vol...
No tinc al plor basarda de partença,
sinó fatic de pèrdua i maldol.

Josep Espunyes

Per tant, des del meu punt de vista, cal omplir el buit:

OMPLINT EL BUIT

Diu el poeta
que li agrada ser al fossar
guarnit amb creus d'atàvic nom,
clos discret estatge de tothom.
És una visita que cal fer sovint
per fer memòria de qui som, de què som,
intentant, però, evitar caure en el buit fosc i pregon
de la incertesa i la futilesa del fet de viure.

És llavors quan neix la voluntat de fer-nos eterns,
quan trobem sentit als esforços esmerçats durant tant de temps
al conreu d'una terra que semblava erma, eixorca però que,
amb amor i dedicació, acabarà donant els fruits que tant desitgem.

I això, simplement, és el que ens ajudarà a sobreviure pels segles dels segles,
reflectits en els rostres d'aquells qui esperen rebre un món millor de com nosaltres l'hem trobat;
aquells qui deixaran un món millor de com ells l'han trobat.

Que així sigui.

Emés per EMUN FM el dimarts dia 13 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

MARIA MERCÈ MARÇAL I SERRA

Avui, al Rima en So Ponent, acollim la poesia de la Maria Mercè Marçal amb motiu de la celebració del dia de la dona aquest proper dijous dia 8 de març.
Considerada per molts una icona de la literatura feminista, aquesta escriptora d'Ivars d'Urgell que nasqué l'any 1952 i morí el 1998, segons llegim al web LletrA, fou poeta, novel·lista, traductora i assagista. Estudià el batxillerat a Lleida i Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, on aviat conegué altres joves poetes (Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala i, més tard, Miquel Desclot, Jaume Medina...), amb qui el 1973 fundà "Llibres del Mall". Es casà amb Ramon Pinyol i hi visqué quatre anys. El 1976 guanyà el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes i es perfilà com una de les veus més innovadores de la generació del setanta, dins la línia de Brossa i el Foix més surrealista. Al mateix temps, la seva lluita política en les darreries del franquisme es concretava en la militància en el PSAN i en la participació en l'Assemblea de Catalunya. Ensenyà llengua i literatura catalanes, professió que ja no abandonà. Inicià també una activitat de conferenciant i assagista sobre el feminisme i la literatura, que la convertirien en una de les teòriques més sòlides. El 1979 creà la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordinà fins el 1985 i col·laborà en múltiples projectes, exposicions, revistes de signe independentista, feminista i lèsbic. Alguns dels seus poemes foren musicats per cantants de La Nova Cançó. El 1979 publicà Bruixa de dol, el segon poemari, que la convertí en una poeta d'èxit. El 1980 col·laborà en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra, però paulatinament es decantà per una militància netament cultural, i en la tasca de recuperació lingüística. El mateix any naixia la seva filla Heura i afrontà la maternitat en solitari. Esdevingué una experiència crucial que elaborà poèticament a Sal oberta (1982) [...] i a la segona part de La germana l'estrangera (1985).
Aquest darrer llibre recupera un breu recull anterior format per quinze sextines, Terra de mai (1982), i tracta obertament l'amor entre dones, tema inèdit fins llavors en la poesia catalana. El 1989 recollí tota la seva obra poètica a Llengua abolida (1973-1988), que inclou Desglaç. Des de 1994 consolidà el col·lectiu d'escriptores del Centre Català del PEN Club, organitzà trobades, homenatges, taules rodones, sobretot en els camps de la poesia i l'assaig. També col·laborà amb el grup "Filosofia i gènere" de la Universitat de Barcelona coordinat per Fina Birulés, companya de la poeta, i establí relació amb la filòsofa italiana Luisa Muraro, entre d'altres.

Optem, avui, per llegir-vos-en alguns dels poemes més reivindicatius.
En primer lloc, la famosa Divisa que enceta el pemari Cau de llunes i que fa així:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Una altra Divisa, en aquest cas de l'obra Sal oberta, que reflecteix l'esperit de lluita de Marçal, és la següent:

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l'oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!

Heura al velam! Sal viva a les parpelles
per albirar l'enllà, com un desert
obert de sobte en un deliri verd!
Que l'escandall encalci les estrelles!

Sal oberta i, en reble, cel obert!
Deixar senyal de sal on l'ona manqui
que m'assaoni llengua, nas i orelles!

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Sal que m'embranqui, en temps d'hora batuda,
pel gorg lunar on tota cosa muda!

I per acabar, el poema Vuit de març:

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 6 de març de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.