diumenge, 29 de gener de 2012

JOSEP BORRELL I FIGUERA

En Josep Camps i en Francesc Foguet ens expliquen que "Nascut a Lleida per una qüestió estrictament ginecològica" (Biosca-Cornadó 1993: 19), el mollerussenc Josep Borrell és, avui dia, un poeta que compta amb un llarg i ferm recorregut. Val a dir que en la seva persona conflueixen diverses facetes a banda de l'esmentada: la de docent; la d'activista cultural (ha estat director de la delegació lleidatana d'Òmnium Cultural i de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, cantautor amb el sobrenom de "Xerric"); la d'assagista, des de la qual s'ha encarregat de divulgar el patrimoni cultural ponentí (ha publicat llibres com ara Escriptors contemporanis de Ponent (1984), La Renaixença a Lleida, en col·laboració amb Paquita Sanvicén (1998), i ha editat i estudiat, entre d'altres, autors com ara Jaume Agelet i Garriga, Màrius Torres o Josep Vallverdú; i la d'articulista (cada dimecres trobem a la contraportada del Segre el seu article agut i incisiu, a la secció "Barra lliure").

Aquí en teniu el poema Rambla de tardor.

RAMBLA DE TARDOR
Sense peresa es despullen
els plataners de la Rambla
als nostres peus delerosos,
aquesta tarda d'octubre.
La branca borda suportarà el vent
que ens escampa la mirada
i els besos ens foragita.

!Que fugaç passa el reialme del verd
i emmudeix el piular dels estornells,
la tarda de la Rambla que ens passeja!

La lectura d'aquest poema em suggereix un altre pensament de tardor:

CAPVESPRE DE TARDOR
S’atansa l‘hivern:
el dia es fa més curt, poc a poc es va apagant i,
malgrat l’esforç de les potents bombetes que il·luminen els carrers
per suplir la manca de llum solar,
l’arbre va deixant anar totes les seues fulles, l’una rere l’altra,
sense resistir-s’hi, resignat,
tot confiant que un dia torni la primavera,
el sol s’amagui més tard
i les fulles tornin a néixer.
Ja han florit, també, les nostres branques
i n’han nascut els fruits que ens faran eterns.
Però quan penso que arribarà aquella primavera en què nosaltres ja no hi serem
i ja no podrem veure com rebroten les fulles dels arbres,
em pregunto si la nostra decisió haurà estat encertada.
Llavors em queda la recança d’haver de marxar
sense saber qui tindrà cura dels nostres fruits.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 24 de gener de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

MERITXELL NUS GALLART

La Meritxell Nus va néixer a Estac (Pallars Sobira) el 1985 i és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Lleida. Actualment, imparteix docència de llengua i literatura catalanes a l’ensenyament secundari.
En l’àmbit de la poesia, el 2006 rebé el XVII Premi Literari de les Borges del Camp, atorgat per l’ajuntament de la mateixa població, amb l’obra Després del vent. També ha participat en algunes antologies com ara Estrenes (2005) o I Trobada de Poetes per la Pau: Homenatge a Yael Langella (2008). Pel que fa a la narrativa, el 2010 guanyà el premi Pirineu de narració literària, guardó principal dels premis Homilies d'Organyà. De tant en tant, és cridada a recitar versos seus o versos d’altri.

El poema que n'hem triat és:

El traficant
Que sigui la voiture que et dugui al cel
un Mini verd botella dels d’antic.
Cabells al vent, tu pots volar de franc
i crides als somriures des dels núvols,
les mans ben aferrades al volant
fas la comanda estricta d’il·lusions
en un mercat d’estels afilerats
de tracte amable.
Coneixes bé els peatges,
tu ets qui porta els somnis a la terra
però no hi caben tots al teu vehicle.

Fins aquí el poema de la Meritxell Nus Gallart. I jo hi afegeixo que si, de sobte,
mentre voles pel cel intentant aconsigar tot un reguitzell de somnis, els quals estàs desficiosa per aconseguir portar-nos, la voiture es queda sense benzina i tot d’una comença el seu descens en picat vers la terra ferma, malgrat l’embranzida que pugui arribar a agafar el teu Mini verd botella dels d’antic , aquells qui compren els teus somnis i les teues il·lusions, de ben segur que els trobaràs allí, esperant-te amb els braços ben oberts, tot sostenint la xarxa que hauran teixit, prou resistent per tal que la batzacada sigui tan suau com la pell d’un madur Roig Tardà.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 17 de gener de 2012 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

JAUME PONT IBÁÑEZ

Llegim a la pàgina de l’AELC que Jaume Pont i Ibáñez neix a Lleida el 24 de març del 1947. És poeta i professor universitari. Va cursar estudis de Filosofia i Lletres i des de 1990 és catedràtic de Literatura Espanyola a la Universitat de Lleida, però també ha fet classes a les universitats de Nàpols, Poitiers, Illinois i Mar del Plata. La seva activitat literària es centra en la poesia, tant en la creació pròpia com en l'estudi de la tradició i les formes poètiques. El seu primer llibre, Límit(s), va veure la llum el 1976 a la desapareguda editorial El Mall. Des d'aleshores es converteix en una de les veus més autoritzades de la generació dels 70, amb llibres com Els vels de l'eclipsi (1980), Jardí bàrbar (1981) o Divan (1982), amb aquest últim guanya el premi Vicent Andrés Estellés dels premis Octubre de València. Però amb Divan també clou un cicle de la seva poesia.
La seva faceta com a assagista i estudiós de la poesia comença el 1980 amb La nova poesia catalana: estudi i antologia. Escrita i elaborada amb J. Marco Jaume Pont desenvolupa una intensa tasca com a promotor de publicacions literàries, com ara els Quaderns de Ponent o la revista universitària Scriptura, de la qual és director. Així mateix han estat habituals les seves col·laboracions en premsa, a mitjans com l'Avui, Serra d'Or, La Vanguardia o Destino, entre molts altres.

Tot seguit, el POEMA XXI extret del llibre “Jardí bàrbar”:

XXI
DIREM AMOR
Direm amor.
I en la paraula
cega que ens anomena l’ombra
dibuixarem el somiar dels cossos.

La carn transfigurada.
Nua.
Talment aquella llum que precipita
l’esclat de foc i febre
als ulls devastats del moribund.
Sense saber on comença l’amor
i on s’acaba el tret de la follia.

I, després d’haver llegit part de la poesia d’en Jaume Pont, jo em pregunto...
quant de temps durarà aquest esclat de foc i febre?
Pensem que som eterns o, si més no, ho volem creure
mirant de fer-nos perdurables a través d’un instant de fusió
d’aquests cossos que ara habitem
però que acabaran posseïts per la fredor i la inèrcia:
simple matèria orgànica de camí cap a la imminent descomposició.
Com pot ser que el tot es torni en res? Potser perquè ve del no res?
De què estem fets? Què som?
Simple matèria animada per un instint innat de supervivència?
O bé una ànima envoltada de matèria per ajudar-la a sobreviure?
Fa dies que hi dono tombs:
quin sentit té viure si no és per assolir l’eternitat?
Algú m’ho pot explicar?

Emès per EMUN FM el dimarts dia 20 de desembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.