dimarts, 29 de novembre de 2011

ANTON SALA-CORNADÓ

Avui encetarem el Rima en So Ponent amb el poeta Anton Sala-Cornadó.

Per començar, us llegirem una informació biogràfica que hem extret del diari El Punt Avui i que diu així:

Anton Sala-Cornadó va néixer a Tàrrega l'any 1929.

Va estudiar peritatge químic i magisteri, i era un conegut poeta i promotor cultural català. L'any 1950 es va donar a conèixer en l'Antologia poètica universitària i va ser fundador de la revista clandestina científica Ictini a l'Escola Industrial. També va participar en les associacions cíviques Centre lleidatà, la Rosa de Sant Martí i el Club d'Amics de la Unesco de Barcelona. Sala-Cornadó va col·laborar activament en les revistes Ponent i Saba Poètica i en les emissores Ràdio 4, Ràdio Associació de Catalunya, Ràdio Avui i Catalunya Ràdio. Les seves influències poètiques procedien de poetes com ara Joan Maragall o Salvador Espriu, que plasmava en obres com Aquest somni (1956), Poemes de l'estaquirot (1979), La vall dels ecos (1985) o La llum camina de puntetes per la carena (2002). En reconeixement a la seva tasca, la Generalitat de Catalunya el va guardonar amb la Creu de Sant Jordi, l'any 1998.

Morí el març del 2011 a Barcelona.

Del seu darrer poemari Deu anys i un dia, us en llegim:

El nostre amor de cada dia

Tinc poques coses i no les valoro,
fulles de salze a l'estiu
ombrejant-me els neguits.
Et tinc a tu, m'estimes i t'adoro.
Què hi fa que tot s'enfonsi!
Vaig a remolc d'un cigne platejat,
somni i futur i l'alta voluntat
d'un destí generós.
Un vas amb aigua clara, un paper,
un vell amic que m'explica secrets,
paraigua i núvol negre, calçador,
maldecaps i alegries
i un estel que em visita cada nit,
nota i silenci brodant crits i cançó.

L’ETERNITAT D’UN MOMENT

Tot llegint aquest poema, m’ha vingut al record la descripció feta per un internauta d’una parella gran que cada dia sortia a passejar per la rambla d’una petita ciutat. Sempre el mateix trajecte, sempre l’aturada al mateix punt per contemplar l’entorn, sempre l’asseguda al mateix banc que els esperava impassible, cada dia a la mateixa hora. Tots dos, de bracet, amb pas lent però segur avançaven tot enfilant la recta final d’aquest trajecte tortuós de vegades, d’altres més planer, que els havia conduït fins aquest punt. Ja eren més de vuitanta els anys que feia que havien emprès el viatge però, malgrat les adversitats viscudes, els rostres reflectien la serenor, la complicitat i la felicitat d’aquells que han sabut estimar.

La Rosa i el Miquel, ara, ja no surten a passejar per la petita rambla de la ciutat. Ja no fan el trajecte de sempre, ni s’aturen per contemplar l’entorn que els enyora. Ara, la Rosa i el Miquel romanen asseguts al seu banc de la rambla des del darrer dia de tardor que van sortir a passejar. Allí els trobareu, per sempre més protegits pels braços del banc que el custodia, arraulits, recolzats l’una en l’altre, mans agafades i amb el somriure a la cara d’aquells que, amb la seguretat que els dóna el fet de tenir-se l’un a l’altre, decideixen emprendre junts la darrera passejada.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 22 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

dijous, 17 de novembre de 2011

PERE ROVIRA I PLANAS

Llegim al llibre “Poetes contemporanis de Ponent” de Mari Pau Cornadó i Mercè Biosca que Pere Rovira i Planas nasqué a Vila-seca l’any 1947.

El 1973 es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i tot seguit va passar un any a París estudiant literatura i filosofia a la Universitat de Vincennes, on es va interessar especialment pel surrealisme com a plantejament vital –que no com a literatura. Actualment és professor de literatura espanyola a la Universitat de Lleida.

Per a Rovira la poesia i la literatura en general tenen, una funció cabdal, que és la de distreure o divertir el lector. D’aquí que entengui la poesia com una activitat “inútil” –en el sentit que no es pot usar amb finalitats pràctiques-; però precisament per ser “inútil” l’autor i el lector hi poden reconèixer una funció lúdica.

Li interessa que els personatges literaris dels poemes siguin possibles, factor que apropa poesia i vida i dóna a la poesia moderna un imperatiu d’autenticitat.

El poema que us en llegim és A una dama morta inclòs al poemari “Distàncies” de l’any 1981.


A UNA DAMA MORTA


-Los muertos están en ataúdes

-Y en fotografías...

J. Cortázar


Senyora,

molt avançada la nit de lluna plena

i respirant el perfum que ella deixa en els llençols,

li torno a escriure, ara que ja és morta

i, com un bocí de gel,

es perd en l’últim moviment del cos.


Sap? malgrat que la mort porta

la diferència absoluta, encara ens assemblem:

és fosca també la meva cambra

i el meu cor un grill absurd

que es podreix, com el seu, fingint que canta

himnes a la nit. Ens agermana

el fracàs: la seva sang

es coagula i l’amor

amb què contàvem fer-la viure

serà menjar pels cucs, com en el tòpic.


Fabricar somnis era fàcil,

en l’abraçada creure’ns immortals

i, com els déus, capaços d’escampar la vida

per les venes més arruïnades.

Però la mort, la seva ens ho demostra,

és més real que els somnis i el miracle

de l’abraçada només serveix per a viure,

no per a deixar de morir.


Germana,

doncs, en la mort, des de l’estèril

ajut que li oferia, l’amor total

a un cos que vostè va donar al món,

des de l’amor a la seva llavor i beneint-la,

permeti’m encara una il·lusió innocent:

que en el moment final de la gran por

va sentir una glopada d’alegria

i tingué divuit anys i estava enamorada

i anava a dinar amb ell.

EL DRET A DECIDIR

Encara que sembli paradoxal, no hi ha a la vida res de tan cert com la mort. Si una fita tenim segur que aconseguirem és la de morir-nos i, sense ni tan sols, haver-nos-ho plantejat, ni planificat, ni proposat. Vet aquí si n’és de fàcil excel·lir en aquesta empresa.
És per això mateix que, ja que jo també ho he de fer tant sí com no, fa uns anys (malgrat ser jove, encara) vaig decidir que seria jo qui decidiria el quan, el com i el perquè de la meva pròpia mort. Si ho hem de fer, fem-ho bé, vaig pensar, perquè si ni en això tenim dret a decidir, ja podem plegar la paradeta.

Malgrat tot, el motiu principal que em va empènyer a prendre aquesta decisió no va ser aquest, sinó un de molt més poderós: el pes a les meves espatlles del fracàs constant. Sí, això mateix, el fet de ser un fracassat i quan dic fracassat no vull dir en un únic aspecte de la vida, sinó en tots: el personal, el familiar, el professional,... Encara que sembli mentida, tot el que he fet a la vida ha estat cagar-la i mai més ben dit. Sóc l’antiheroi per excel·lència, l’antiMides, aquell que no transforma en or tot allò que toca, no, sinó en merda, tal com sona, M-E-R-D-A, merda!

Per això vaig pensar, guaita tu, aquí no puc fallar. És tan fàcil i tan cert que hom ha de morir... la gent ho fa cada dia i, la majoria, sense ni voler-ho. És evident, doncs, que en això no puc fracassar, no és pas tan difícil.

En aquell moment vaig començar a pensar en diferents maneres d’acabar amb la meva vida: per intoxicació de medicaments, penjat en un arbre, llençant-me a la via del tren,... Vaig trigar temps a triar la manera perquè en vaig estudiar tots els pros i els contres i, ja que només ho havia de fer un cop, volia tenir cura de tots els detalls. Que poc em pensava aleshores, que podria provar totes les maneres hagudes per morir i, inclús, inventar-ne de noves. I és que, fins i tot per això sóc desgraciat.

Visc amb la meva germana però el dia que em vaig prendre les pastilles era un cap de setmana en què ella havia marxat. No sé què es va descuidar que va haver de tornar a casa i allí em va trobar, just a temps per dur-me a l’hospital a fer-me un rentat d’estómac. Quan em vaig penjar del cirerer que tenim a l’hort, en plena nit, es va ensopegar que un matrimoni havia sortit a passejar, em va veure i va venir ràpidament a rescatar-me. El dia que em vaig decidir a estirar-me a la via del tren, tot esperant que passés, resulta que es va avariar i va arribar amb dues hores de retard; després d’estar una hora esperant, ja me n’havia cansat (de l’avaria me’n vaig assabentar més tard). La pistola amb la qual vaig intentar engegar-me un tret, es va encasquetar, i així, un llarg etcètera d’intents frustrats de morir. Qui ho havia de dir? Una cosa que semblava tan fàcil! Jo no m’he donat per vençut encara, però. Cada temporada se m’ha acut una manera nova d’intentar-ho. Això sí, si alguna vegada em trobes pel carrer i t’ofereixo l’arma que sempre duc a la butxaca, si’s plau, no ho dubtis i engega-me’l tu el tret. Un cop de mà, mai va malament i encara que no hagi estat obra meva, com a mínim, haurà acabat sent per decisió pròpia.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 15 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

dimecres, 16 de novembre de 2011

AMAT BARÓ I GONZÁLEZ

Segons llegim a la contraportada del seu poemari Abracadabra, Amat Baró nasqué a Almacelles l’any 1982. Viu a Lleida i hi treballa com a professor de català. Abans d’això sempre –sempre!- a la mateixa ciutat interior –interior!- va passar uns anys a la universitat, on va estudiar llengües i literatura, atret per allò que “primer fou la paraula”. L’any 2007 va fundar un col·lectiu de somiatruites i bufanúvols de Ponent, amb qui prova d’invertir el moviment de rotació de la Terra.

Avui us en llegirem un poema extret del seu llibre “Abracadabra” que es titula “Terrorisme 1”.

TERRORISME 1


La manera més salvatge (...)

és la paraula i parlar.

ENRIC CASASSES


La manera més salvatge,

més radical i efectiva

de fer el terror avui dia;

l’escàndol d’última fase

el més atroç terrorista,

és aquest i no cap altre:


fer esclatar els televisors

que hi ha a totes les cases,

extingir els repetidors

que infecten totes les prades

i menjar llet amb arròs

vora el foc contant rondalles.

Després d’aquest contundent poema d’Amat Baró, us explicaré una història:

LA HISTÒRIA D’EN JOAN

Heus ací la història d’un noi anomenat Joan. En Joan, de 14 anys, tenia una colla d’amics i amigues de l’institut on estudiava, amb qui s’ho passava d’allò més bé. Els caps de setmana anaven a fer un tomb pel poble i després, entraven al bar del Carrer Major on acabaven de passar l’estona fins que arribava l’hora de tornar cap a casa.

A banda d’això en Joan, que era molt sociable, sentia una gran atracció per les xarxes socials. Així doncs, tenia un grup d’amics que cada cop anava creixent més i més al facebook. Primer s’hi va agregar els companys de classe i els cosins, després els amics dels amics i tot seguit, els amics dels amics dels amics. Més endavant, grups amb els quals tenia alguna afinitat, també diversos cantants, humoristes, actors, programes de ràdio i televisió, tertulians de programes de ràdio i televisió i un llarg etcètera que va fer que la llista s’anés fent llarga i més llarga, tant!, que a en Joan li faltaven hores per llegir tots els missatges i les notes del mur i respondre’ls.

No sabia com fer-s’ho, però havia de treure aquell temps que necessitava d’on fos! Per això quan els amics l’anaven a buscar per sortir, de vegades els havia de dir que no. Ells no ho entenien, però que no sabien com n’estava d’enfeinat? Les faltes dels professors per deures no fets van començar a arribar a casa, les notes van baixar en picat,... NO PODIA ARRIBAR A TOT ARREU!!! Però el mur del facebook havia d’estar actualitzat petés qui petés.

En Joan estava tan enxarxat que no s’adonava que els seus pares cada cop estaven més preocupats. Quan volien parlar amb ell sempre deia que no podia, que estava ocupat. Els tancava la porta als nassos i s’escarxofava davant de l’ordinador. Per als pares allò ja passava de taca d’oli. Havien decidit parlar seriosament amb ell, fos com fos, encara que per aconseguir-ho HAGUESSIN DE TANCAR-LI L’ORDINADOR. Així doncs, es van disposar a entrar a l’habitació, decidits a arribar fins al final. Quan van obrir la porta, no es podien creure el que estaven veient: l’habitació era a les fosques i només es veia el resplendor de la pantalla de l’ordinador que, evidentment, estava engegat. Com a música de fons, el so del teclat picat a tota màquina però....i en Joan? Els pares van atansar-se poc a poc per veure on era, exactament. En arribar al costat de l’ordinador es van quedar garratibats: l’únic rastre que quedava d’en Joan eren uns dits picant el teclat amb pressa i sense pausa; ni mans, ni braços, ni cos...no en quedava res més d’ell i en lloc de la cara hi tenia, l’única cosa que li calia: dos ulls suspesos en l’aire i oberts com dues taronges absorbint tot el material internàutic. De la resta d’elements que conformen el crani, cervell inclòs, ni rastre.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 8 de novembre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.