dimarts, 25 d’octubre de 2011

JOAN BARCELÓ I CULLERÉS

Segons llegim a la Revista Foragitats, “Joan Barceló i Cullerés que nasqué a Menàrguens, La Noguera l’any 1955 i morí a Barcelona el 1980, deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre i assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar. Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa, Balaguer i Barcelona, de les que se’n conserven quadres a la col·lecció familiar a Menàrguens. L’any 1975 desa els pinzells i es dedica exclusivament a la literatura i a l’activisme cultural.”

Us en llegim, avui el poema Plany de pedra inclòs en el poemari Pas de dansa, publicat l’any de la seva mort, el 1980.

PLANY DE PEDRA

Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m'apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.

Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
D'espectador, el ball m'és un esplai.
De ballarí, se'm torna glaç o foc.
Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l'engany:
pensar que és falsa excusa l'estimar.

Sento la música néixer d'un cel clar,
d'una nit dura al fil del temps d'antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.


BUIDOR EXISTENCIAL

Apago el despertador, definitivament, després d’haver estat més de mitja hora sonant cada cinc minuts. Em llevo a les vuit, com sempre, com cada matí. Aquesta nit, no he descansat gaire bé entre els llençols de seda natural que vaig comprar l’any passat durant les vacances, a Nova Zelanda. Sentia com si em punxessin, en comptes d’embolcallar-me suaument. Encara asseguda al llit, contemplo l’armari de fusta de pi massís treballat de manera exhaustiva fins arribar a l’avorriment que em provoquen aquells relleus tan carregosament barrocs. No sé pas en què devia estar pensant quan el vaig triar en aquell antiquari de Beirut.

Malgrat tot, finalment aconsegueixo desenganxar el cul del matalàs de làtex i faig pujar la persiana per deixar entrar els primers rajos de Sol que em fereixen la vista. I ara què? Començo per la dutxa o bé abans em preparo el primer cafè amb llet del dia? Ja tinc aquí plantejada la primera qüestió important d’avui, vés per on! Abans de decidir-me, però, entro a l’habitació del Robert. Encara dorm com un angelet i me’l miro atemorida, tot pensant quin serà el dia en què deixarà de ser tan il·lús com per no culpar-me de la inutilitat d’haver-lo dut en aquest món. I tinc por, precisament, perquè jo no sabré fer res més que donar-li la raó.

Ja és un quart de nou. Em sembla que avui al despatx, s’hauran d’espavilar sense mi. Torno a la meva habitació. Faig baixar la persiana i una dolça penombra inunda la cambra. Sec, un altre cop, sobre el matalàs de làtex i em deixo anar sobre els llençols de seda que m’embolcallen malagradosament. Tant me fa. Només vull dormir i no pensar en res.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 25 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.

DOLORS MIQUEL ABELLÀ

Segons explica ella mateixa, Dolors Miquel va néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, va descobrir el paradís de l’escriptura: recorda perfectament el primer text que va escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre ella.
La seva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la seva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en ella l’anar de les generacions de la carn.
D’aquests moviments subtils han nascut , entre d’altres moltes coses, tots els seus llibres.

El poema que us en llegim és:

MAMÍFERES AMB PUÇA

Jo, Déu, la mamífera,

miro embadocada l'Univers i les coses invisibles

i miro la puça que hi ha a la panxa de la meva gossa.

Em mirarà també ella així amb aquesta espiritual complaença?

Voldrà la puça aventurar la hipòtesi dels Universos Trismegistos?

Sentirà la puça, de sobte, un desig infinit d'amor i l'anomenarà Déu, Déu, Déu!

L'anomenarà Déu en un càntic des dels microbis que jeuen immòbils a la panxa de la puça

i cap avall i cap amunt fins a la meva mà, o més encara:

se sentirà la puça infinitament poderosa a la panxa de la meva gossa,

pensarà a destruir el bosc dels suaus, llargs pèls que la tardor arrenca i m'omplen el pis de volves?

Pensarà en una guerra nuclear?

Sentirà la puça l'occidentalitat del buit dels segles?

Anirà la puça al psicoterapeuta o al psiquiatra quan intueixi que és mirada per algú que mira?

Culparà son pare i sa mare d'aquesta neurosi o m'anomenarà Dea;

o el que és molt pitjor:

anomenarà Dea la meva gossa,

pensarà que és la filla de la meva gossa.

Es farà també preguntes tan estúpides com jo?

Crucificarà d'altres puces?

La meva reflexió d’avui porta per nom:

La meva reflexió d’avui porta per nom:

L'HOME COM A CENTRE DE L'UNIVERS O LA INFINITAT DE L'ESTUPIDESA HUMANA

La història de la humanitat, està farcida d’infinites mostres d’antropocentrisme. Un dels exemples més sonats n’és el mite grec de Narcís, segons el qual aquest jove de gran bellesa es va acabar enamorant d’ell mateix, fins al punt de suïcidar-se pel fet de sentir que aquell amor no li era correspost; fixeu-vos, doncs, quines fites tan elevades pot arribar a assolir l’estupidesa humana. De fet, el mite de Narcís és l’exemple de l’egoisme humà elevat a la màxima potència. Malgrat ser conscients, però, del fet que nosaltres, els éssers humans, i el nostre planeta, la Terra, som una ínfima part considerablement insignificant de l’Univers, continuem aferrant-nos a la idea que, a banda de l’espècie humana, en general, i de nosaltres mateixos, en particular, poques coses hi ha a la vida que tinguin més importància. I si no, que li preguntin a en Justin Biever, per posar un exemple d’entre la gran quantitat d’individus que se m’han acudit. Algú s’hauria d’encarregar d’explicar a la gent com ell, en què consisteix el món real per tal que el desencís no sigui tan catastròfic com el de Narcís. I és que de puces com ell, la panxa del món n’és plena.

Emès per EMUN FM el dimarts dia 18 d'octubre de 2011 dins el programa Versàtil de Pili Garcia.